2009, GB, França, Itàlia, Bèlgica, Espanya, 119 min.
Director: Ken Loach
Guió: Paul Laverty
Intèrprets: Eric Cantona, Steve Evets, Stephanie Bishop,
Gerard Kearns, Stefan Gumbs, Lucy-Jo Hudson, Justin Moorhouse
De què va:
Eric Bishop, és un carter que viu a Manchester i que no travessa per un gran moment vital. De fet, el filme comença amb un intent de suïcidi. Problemes sentimentals, problemes amb els fills, problemes econòmics...
L’Eric té un ídol, Eric Cantona, estrella del seu equip: el Manchester United. Te un pòster del seu ídol a la seva habitació, i a vegades hi parla i li explica els seus problemes. Un dia, el pòster li contesta i comencen a xerrar; es fan amics...
El que en penso
Que els recursos de la ment són infinits i sorprenents. Un pòster li serveix de terapeuta a l’Eric, i això és fantàstic. Què més dona si és real o inventat? Algú sap on comença la realitat i acaben els somnis? On acaba la imaginació i comença lo tangible?
L’Eric s’adona que si té la vida que té, és perquè és el que es mereix, i comença a posar-hi remei. La teràpia té lloc a la seva habitació, entre calada i calada de Maria. Eric Cantona, l’estrella de futbol, és una autoritat moral per l’Eric, així que no té més alternativa que fer-li cas en tots els seus consells, fins i tot, en anar a fer footing per posar-se en forma.
Potser tots hauríem de tenir el nostre ídol penjat a l’habitació... i seguir-ne els consells.
Interessant barreja entre realisme social i surrealisme màgic: ja no hi ha límits... Crec que és una pel·lícula molt més profunda del que ha dit la crítica... doncs quan un home no té més remei que parlar amb un pòster de la paret, és perquè no té altre remei. Per tant, la història ens parla de solitud i impotència existencial, això sí, amb un somriure a la boca, que sempre s’agraeix.
Curiositat
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario