THE READER - EL LECTOR

2008, USA, Alemanya, 124 min.

Director: Stephen Daldry
Guió: David Hare
Intèrprets: Kate Winslet, Ralph Fiennes, Bruno Ganz

La kate ha guanyat aquesta matinada l'Oscar a la millor actriu!

Se'l mereix!

De què va:

Alemanya posnazi. En Michael, un noi de 15 anys s’enamora passionalment d’una revisora de tiquets de tramvia que li dobla l’edat, la Hanna. El que per ell és una història d’amor per ella no és més que una relació sexual amb dret a lectura. Molt aviat, la Hanna comença a demanar-li que li llegeixi llibres, que la fan viure en altres móns que ella desconeixia. Un dia, ella desapareix de sobte, trencant-li el cor. Anys després, quan estudia dret a la Universitat, en Michael retroba la Hanna en un judici. Ella és jutjada per col·laborar amb el règim nazi, i això destrossa la imatge romàntica que en tenia d’ella.

El que en penso:

És difícil saber què pensa i sent en Michael quan, encara no recuperat del mal que li va fer ser abandonat, es retroba amb la seva antiga amant en una situació com aquesta. Com és possible que la persona a qui portes tants anys estimant... en realitat sigui una assassina?

Però encara és més difícil saber què en pensa ella. És en el fons bona? És en el fons una mala persona? Existeix el bé i el mal? El que està clar és que ella no té consciència d’haver actual malament; senzillament era la seva feina i va fer el que li manaven. ¿Realment és possible tancar els ulls a tot el que et manen encara que vegis que això està costant la vida d’altra gent? Això és ser innocent? Això és ser culpable? És més culpable el que dona l’ordre de matar o el que l’executa?

Preguntes que no són fàcils de contestar. Tampoc ho pretén la pel·lícula... el que fa és plantejar-les de la mà de dos entranyables personatges ben construïts per l’autor de la novel·la en que es basa el film: Bernhard Schlink. Sembla que la novel·la és parcialment autobiogràfica, tot i que no sé quina part és la real i quina la inventada... En tot cas, se l’ha acusat de simplificar en excés els judicis contra els criminals de guerra nazis. Jo no ho veig així. La història no parla sobre els criminals de guerra, només és una part més de l’argument, i només se n’explica el que ens interessa per la història. Les pel·lícules de ficció no ho han d’explicar tot, han d’explicar el que sigui útil per la història. Sinó, serien documentals.

I en el fons, tot plegat no és més que una història d’amor. L’Amor (en majúscules) sempre està darrera les grans històries. I la prova d’amor d’ell cap a ella quan està a la presó... és immensurable (no l’explico perquè forma part de la trama... i és maco anar-ho descobrint mica en mica). En el silenci i en la distància, ell li sap fer arribar que l’estima i li demostra sobradament. Un altre tema ja, és que la destinatària de tant d’amor tingui la capacitat d’acceptar-lo i rebre’l. Que no el té.

Mentre hi ha gent que regala l’amor a cabaços... hi ha gent que no el sap ni rebre. Probablement no se sentin dignes de rebre tant. És el món... que ens ha toca viure.