ODETTE, UNA COMEDIA SOBRE LA FELICIDAD

2007
França, 104 minuts
Director i Guionista: Eric-emmanuel Schmitt
Fotografia: Carlo Varini
Intèrprets: Catherine Frot, Albert Dupontet, Jacques Weber

De què va…

Odette, viuda i amb dos fills, dependenta d’uns grans magatzems, somia amb el seu escriptor favorit, que per a ella és el responsable de la seva felicitat gràcies a la filosofia que ha "absorvit" dels seus llibres. Un dia l’escriptor – Balthazar Balsan - és a la seva ciutat per signar llibres, i ella decideix anar a conèixer-lo i lliurar-li una carta.


Pros i contres

M’agrada perquè parla de la importància de la literatura, dels llibres, en la vida de les persones. No són objectes morts sense ànima, sinó grans potenciadors de canvis.

També m’agrada perquè exhalta la literatura en general, del tipus que sigui. Mentre unes pàgines escrites facin somniar algú, què més dóna que tinguin "més" o "menys" estil literari. Importa el missatge i el contingut, no la intel·lectualitat i el vehicle d’expressió.

També m’agrada perquè es sobreentén que cada escriptor fa un tipus de literatura en funció del seu caràcter i manera de ser; amb això no es pot enganyar i tothom surt reflectit a la foto…

M’agrada perquè una senyora que aparentment no té gaires motius per ser feliç (la feina, la família, la solitud…) sí ho és. No només això, es coneix i és perfectament capaç de dilucidar fins a on pot arribar la seva vida. És conseqüent.

M’agrada perquè els personatges dels dos fills estan genialment retratats, i són dignes de la millor de les comèdies d’Almodóvar. Reals i divertits. Jo diria, que el més real de la pel·lícula…

M’agrada perquè les imatges oníriques i musicals que es succeeixen de tant en tant desprenen màgia i benestar… almenys al principi. Arriba un moment que aquest recurs cinematogràfic s’escapa de les pretensions inicials – penso – i produeix més aviat l’efecte contrari. Per excés.

No m’agrada perquè comença bé… però acaba malament. I quan dic malament, no vull dir que el final sigui d’infelicitat, sinó més aviat difícil de creure. Està bé somniar en impossibles… però… entre poc i massa.

No m’agrada perquè el personatge de l’escriptor és massa estereotipat: aparentment un home d’èxit, atractiu i seductor; a la realitat un pobre infeliç insegur, immadur, i perdut en un mar de dubtes.

No m’agrada perquè al principi rius, i t’ho passes bé; al final no saps si riure, plorar, o dissimular.

En resum, però, m’agrada. Plasmar la "màgia" i la "innocència" és molt més fàcil fer-ho en una novel·la (el guió està escrit pel propi director i basat en una novel·la pròpia) que en una pel·lícula, on es pot arribar a ratllar la "cursileria". Tot depèn de l’amplitud de mires dels ulls que ho vegin, com sempre…