CONTRA LA PARED

Alemania, 123 m (2004)
Direcció i Guió: Fatih Akin
Fotografia: Rainer Klausmann
Intèrprets: Birol Ünel, Sibel Kebill

• Premis Goya 2005: Millor pel·lícula europea
• Festival de Cinema de Berlin 2004: Ós d’Or, premi de la crítica
• European Film Awards 2004: Millor pel·lícula i Millor director
• Premis Acadèmia Alemanya de Cinema 2004: Millor pel·lícula, millor director, millor actor, millor actriu i millor fotografia
  

El títol "Contra la pared" és una magnífica metàfora de la situació vital en la que es troben els dos protagonistes al principi de la peli. L’un turmentat per un passat que no el deixa viure, convertit en un fracassat, immers en la violència i les drogues. L’altra, ofegada per una família musulmana (turc –alemanya) que no la deixa créixer com a dona ni com a persona. Els dos prefereixen la mort a continuar amb la vida que porten. I allà es troben, en una clínica psiquiàtrica després de l’intent de suïcidi.

La pel·lícula és extraordinària, i a l’hora difícil de pair, amb un dramatisme no gens habitual. Potser fins i tot, massa dramàtica, mitificant en excés el romanticisme i el drama personal dels protagonistes. El missatge és que l’amor pot servir tant com per salvar una persona del pou més profund, com per enfonsar-la en la més absoluta de les misèries quan aquest amor no fructifica. Quan la persona estimada no està al nostre costat, és lícit que ens enfonsem i caiem en l’alcohol, les drogues, la violència… o senzillament, ens suïcidem perquè ja no té cap sentit viure. Aquí és on no estic d’acord. Si això fos tan lícit, el 40% dels habitants de la terra viurien en un pou de misèria emocional, i un altre 40% es suïcidaria.

Considero que donar suport a aquesta manera de veure la vida forma part d’un romanticisme que creia caducat al segle XIX. No deixa de ser una oda a l’autodestrucció poètica, com varen fer Kurt Cobain o Jim Morrison, i això són paraules del mateix director. Però per mi una autodestrucció no pot ser mai poètica… més aviat, és depriment i vulgar. Tots ens enfrontem cada dia a reptes que ens col·loquen "contra la paret" i no tots ens autodestruim "poèticament". Afortunadament.

De totes maneres, tinc amics que no han fet la mateixa lectura de la peli. Alguns han interpretat que la presència de l’amor fa evolucionar els dos personatges i els fa créixer com a persones… i que no té res a veure amb la seva "autodestrucció", la qual ja preexistia a les seves vides abans que trobessin l’amor. També han interpretat el final de manera completament diferent… Qualsevol interpretació és lícita i a més, ens dona fe de la riquesa de matisos d’aquesta pel·lícula, extraordinària, i que té la gran capacitat de mantenir-te enganxat a la història. La Síbel és una noia alemanya a cavall de dues cultures, l’occidental i la turca. Per una banda, al carrer vol gaudir de la mateixa llibertat que totes les altres noies de la seva edat. Però al sí de la família es veu abocada a una repressió sexual i moral que la ofega. Això la obliga a buscar una sortida, sigui el suïcidi, sigui el matrimoni amb qualsevol desconegut. Si hi pensem, aquesta pot ser la situació en la qual es troben moltes famílies d’immigrants al nostre país, i ens fa tenir una idea de l’infern que poden estar patint aquestes noies. I dic noies, perquè són les que acostumen a patir el masclisme de totes aquestes religions…

En Cahit, en canvi, encarna un patètic personatge de tragèdia grega, recluït en els errors del passat, que no vol redimir-se de cap de les maneres, fins que arriba la seva llum… la Síbel i descobreix que encara és capaç d’enamorar-se. Però les històries d’amor no són fàcils a les tragèdies gregues, més aviat al contrari…

Potser la força que té aquesta peli sigui deguda a que es va fer amb un pressupost reduït i de la forma més naturalista possible, és a dir, en ordre cronològic perquè els intèrprets poguessin assumir plenament l’evolució dels seus personatges. Això avui en dia és tot un luxe, i és algo així com fer cinema artesanal… però pel que sembla, dóna bons resultats!

*****

Vull afegir que he vist el film aquesta setmana a la Sala Montjuïc, al camp de Tir en Arc del Castell de Montjuïc. Tot un luxe per gaudir d’una peli : versió original, tumbona sobre la gespa, picnic improvisat, cel estrellat -això és un dir…-, bona companyia… Una iniciativa fantàstica de MODIband, una Associació Cultural sense ànim de lucre que intenta apropar la cultura a la gent. Felicitats. L’entrada resulta més econòmica que assistir a qualsevol projecció de qualsevol sala, i l’ambient és incomparable.