6 mar 2007

CARTAS DESDE IWO JIMA



USA 141 m
Direcció: Clint Eastwood
Guió: Iris Yamashita i Paul Haggis
Música: Clint Eastwood i Michael Stevens
Fotografia: Tom Stern
Producció: Clint Eastwood i Steven Spielberg
Intérprets: Ken Watanabe (general Kuribayashi)
Kazunari Ninomiya (Saigo)
Tsuyoshi Ihara (barón Nishi)
Ryo Kase (Shimizu)
Shidou Nakamura (teniente Ito)
Nae (Hanako)

Si tingués línia directa amb en Clint, el convenceria perquè fes una nova peli: el muntatge en paral·lel de la batalla d’Iwo Jima, des dels dos bàndols a l’hora. Algú és capaç d’imaginar-se el resultat final? Jo sí. Utilitzant part del metratge de "Banderas de nuestros padres" i part de "Cartas desde Iwo Jima", sortiria probablement la història cinematogràfica més intensa mai explicada. I no és que Cartas no m’hagi agradat. Tot el contrari, tal com està és impecable. Penso que si hi ha sensacions, emocions i/o impactes psicològics que el cinema pugui ser capaç de provocar, aquesta peli ho provoca tot. Tot i saber el final de la batalla des d’un principi, no ens influeix en absolut per aguantar les més de dues hores al costat d’aquests nois (que no puc dir soldats… aquesta paraula se m’escapa), lluitar amb ells (malgrat estar en contra de la guerra, com ells), somniar amb ells (quin remei!), dubtar amb ells (sobretot), morir amb ells (fins i tot suïcidar-se amb ells) i odiar els americans (això, per altra banda, no tan difícil). No sé com s’ho ha fet en Clint… però estic segura que ell va ser a la batalla, d’alguna manera. Sinó, no m’ho explico.
Hores d’ara Cartas encapçala la meva llista personal de pelis indispensables. L’absurditat i la total crueltat de la guerra queda perfectament reflectida en una peli 100% bèl·lica en el seu metratge. Si per alguna cosa serveix el cinema, o l’art en general (el de veritat), és precisament per això: per fotre un cop de puny a l’intel·lecte humà i fer-nos adonar de quan ridículs som i de quant tenim per aprendre. Saber donar, però, aquestes lliçons amb tanta dignitat i savoir faire, no és tan fàcil. Gràcies Clint.
He quedat fascinada per la manera de ser dels japonesos, fins i tot per la seva llengua. La pel·lícula no seria en absolut la mateixa doblada… quin crim! Un idioma no són només les paraules, sinó la manera de pronunciar-les. Per no parlar de la tasca dels actors, òbviament! I aquest personatges parlen i s’expressen completament diferent a nivell personal que a nivell social. Extraordinari. Un poble orgullós d’amagar les seves pròpies emocions… No és que em sembli extraordinari ser així, sinó el fet de poder transmetre això amb els diàlegs d’un film. Només amb l’actuació dels actors. Intens detall que defineix el poble japonés que es perdria, sens dubte, amb el millor dels doblatges… Com s’ha aconseguit que una peli produïda per la Warner Bros sigui distribuïda arreu en l’idioma original, el japonès? I principalment a un país com Espanya, on la gent és incapaç de llegir subtítols perquè s’estressa…
He llegit alguns comentaris curiosos a Internet sobre la peli. Per exemple un tal Jaime Lorite escriu: "Es, por tanto, una película tramposa, prácticamente como la mayoría de las pelis de Eastwood, y, aún así, es excelente. Trabajo fallido, y, sin embargo, imprescindible" Que me lo expliquen… Per què la majoria de les pelis de Clint són tramposes? Per què és una tasca fallida si es passa tota la crítica alabant la peli? Això el senyor Lorite no ens ho explica… Clar que té dret a pensar així… però m’agradaria saber que és una trampa per aquest senyor… Per què ens consta tant reconèixer les coses bones? La bellesa en estat pur?
Oceà Pacífic. II Guerra Mundial. Mils d’americans i japonesos s’enfronten a mort en una illa, perduda del món, que no serveix a ningú per a res, que no té cap valor… i tot i així lluiten amb "valor" per a guanyar… no la guerra, sinó la seva pròpia vida. Els pobres nois japonesos que es suïciden abans de deixar-se fer presoners per "l’enemic" es creuen que aniran a parar al paradís i que per sempre més seran considerats herois de guerra. Qui són els responsables d’inculcar aquestes idees a les persones? No són aquests els que haurien d’anar a la guerra? I un cop tots els impresentables fossin a la illa en qüestió, jo mateixa la faria esclatar.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Només uns comentaris al respecte de lo que dius de "Cartes desde IwoJima"

De tenir que escollir entre civilizacions, en contra del teu criteri, es als americans a qui esculliría! Pensa que els japonesos son el poble més racista i xenófob del món, amb una economía (inclús avui día) en la que no pot entrar ningú del exterior, i amb una cultura mil·lenaría basada en jerarquíes rígides.

Lliçó d'història: Iwo Jima era imprescindible per tots ells per acabar finalment amb la Segona Guerra mundial!!!

Els americans no podían bombardejar Japó (no teníen prou autonomía els seus avions per arribar), i sense aixó, la guerra costaría milions de baixes d'ambdos bandols(desembarc masiu de soldats al les Illes de Japó, com a Europa? Imposible en un pais que cada ciutadá, home, dona o nen hagués lluitat en contra d'ells. Es una qüestió d'honor!) . ¿Solució? "Saltar" (conquerir) d'illa en illa, per poguer arrivar a tret de les Illes Japoneses, i poguer sotmetre al país de fanátics pel seu Emperador fill del Sol.
Pel mateix motiu, el japonessos van protegir en lo posible les illes que eren clau per arrivar a les seves illes.

Et sembla ara que Iwo Jima va ser una matança sense sentit? Va salvar millers, per no dir milions de vides, tot i que va ser una atroçitat.

En quant a la pel·li, em sembla molt bona... però jo crec que l'enfoq d'Eastwood es l'enfrontament entre les persones individuals, i el grup i l'autoritat del grup. Com es pot tenir la falta d'escrùpols de assesinar centenars de Marines americans a les platges, deixar-los avançar confiats, i quan son prous, fer carnaça, i al'hora tenir compassió d'un que està ferit de mort, i conversar amb ell com si fossin amics de sempre?

Em queda com positiu el plantejament de que les persones sempre seran millors individualment que quan "s'ajunten" en "grups, comunitats, esglesies, ciutats, regions o paisos". Sembla que l'origen de les atrocitats sigui la despersonalització, la generalització. La violencia contra el grup es més aceptable pel esser humà que la violencia contra l'individu.

L'amic Clint em sembla que anava per aquí al fer totes dues pel·lis, i les va fer per separat per maximitzar la difusió del seu missatge.

Sempre es una opinió, i com diu Harry "El brut", "les opinions son com els culs, tothom té un".

Andrés

Anónimo dijo...

Montanya Suribachi a Iwo Jima per veure amb el Google Earth:

"Mt.Suribachi(169m high)" lat=24.7492141973, lon=141.288547105

Àlix dijo...

Una bona lliçó d'Història, Andrés, però continuo pensant el mateix, sí, que va ser una matança inútil. Aquesta batalla i totes les altres. Aquesta guerra i totes les altres. I jo ni prefereixo els japonesos ni als americans; no crec que siguin uns i altres millors ni pitjors. Senzillament, coneixem més la cultura americana i molt menys la cultura japonesa. De totes maneres, a què diem cultura? Poden ser "cultes" unes societats que es dediquen a matar-se les unes a les altres...?