PERSEPOLIS

França, 2007, 95 min.

Guió i Direcció: Marjane Satrapi, Vicent Paronnaud

Intèrprets: dibuixos animats fets a mà

• Seleccionada per França per als Oscars 200

• Premi del Jurat al Festival de Cannes 2007

De què va

Història autobiogràfica (de la pròpia Marjane Satrapi) on explica la seva infantesa i adolescència dins un règim fonamentalista islàmic. (De fet, Persépolis és l’antic nom de Teheran, capital d’Iran)

El que en penso

Jo desconeixia que la revolució islàmica, que obliga a anar a les dones amb vel a l’Iran, havia estat al 1979. Abans d’això, el poble iranià vivia de manera molt més democràtica i lliure. La instauració de la República islàmica va significar l’empresonament de milers de persones i la retallada d’un munt de drets i llibertats dels que fins aleshores gaudien els ciutadans.

És a dir, quan aquí s’iniciava el període democràtic… allà s’instaurava la dictadura…

Marjane és petita quan tot canvia al seu país, i per força, a casa seva. Un poble ple de vitalitat i alegria ha de començar a viure de portes endindre per poder-se mantenir en la legalitat. Per exemple, fer les festes d’amagades, ocultar l’alcohol, els llibres, no poder parlar amb el teu xicot dins del cotxe, o haver de tapar-te la cara per sortir al carrer… Els seus pares, preocupats per ella, decideixen enviar-la a estudiar a l’estranger, concretament a Viena. Allà és vista com un “bitxu raro” pels seus companys “europeus”, ja que Marjane prové d’un país d’on només ens arriben notícies de terroristes… i fonemantalisme radical. Es pregunten si és possible que a l’Iran hi visqui gent normal…

La tècnica

El film és l’adaptació d’un còmic de la mateixa autora, Marjane Satrapi, que ens explica el que passava al seu país quan ella era petita. Pertany al gènere d’animació, dibuixat a mà, amb una tècnica que es podria definir avui en dia de rudimentària, però… el resultat no ho és amb absolut. L’ús de poc color (predominància en un 90% del blanc i negre) fa que la història tingui molta més força i cruesa. Sincerament, jo diria que el resultat és SUBLIM. Desconeixia que amb dibuixos tan senzillament esbossats i amb tan poc color, es pogués crear tanta expressivitat i tant emotivitat. Emoció que manca a tantes altres pel·lícules amb molts més mitjans tecnològics.

Altres

Tot i ser nominada per França a la cerimònia dels Oscars en l’apartat de millor pel·lícula estrangera (proposta arriscada i valenta), no va ser seleccionada…

Senzillament genial. Cal veure-la. Ens fa obrir els ulls pel que fa als països àrabs. Allà no tothom és igual, com ens volen fer creure.