COBARDES

Espanya,2008, 89m
Guió i direcció: José Corbacho i Joan Cruz
Intérprets: Lluís Homar, Elvira Mínguez, Paz Padilla, Antonio de la Torre, Javier Bódalo, Eduardo Espinilla, Eduardo Garé

De què va

En Guille es fill de bona família, i és aparentment un bon noi que fa segon d’ESO. Bones notes i bon esportista. Gabriel també és un bon noi, però hi ha un petit detall que el fa diferent: té el cabell vermell. Això fa que els que tenen aspiracions a ser maltractadors… (com el Guille) el triïn com a víctima propícia…

El que en penso

El joc de la vida és ple de botxins i víctimes… però quan ho veiem en els infants és especialment dur. La peli és un retrat bastant realista de com viuen avui en dia els nostres adolescents (mòbils, plays, PC’s, i pares treballadors que disposen de poc temps per compartir amb ells). Però l’ara anomenat bullying és més vell que el cagar ajupit, i per tant, no podem culpar-ne a la tan criticada societat actual. Imagino que les arrels i les causes del maltractament infantil són molt més profundes i complicades. Sempre hi ha hagut gamberros a les aules, i malauradament, potser sempre n’hi haurà.

Queda clar al film que molta part de la responsabilitat parteix dels pares, donat que els fills no fan més que repetir patrons. I per ser pare/mare cal estar sempre a l’aguait. Deixar-los fer amb llibertat sempre que no es converteixi en llibertinatge; deixar fer als nostres fills sense que la llibertat d’ells interfereixi en la dels demés; sense ús de la crueltat, ni de la violència… I deixar que es fotin totes les òsties possibles per ells mateixos. Malgrat l’instint de protecció ens digui el contrari…

Moltes vegades els matrimonis no se suporten (i això també surt reflectit a la peli), i els fills, que no poden posar-se de cap de les parts, han de fer equilibris per mantenir-se en la corda fluixa. Els pares sempre pensen que “ells” no s’adonaran del que passa, però sempre s’adonen. I jo penso que és cruel criar fills així: fruit del desamor i la incomunicació. Després aquests pares volen que els seus fills siguin persones emocionalment sanes i equilibrades…

Afegeixo

Genial la Paz Padilla, en un paper dur i contingut. Per fi algú ha tingut la fantàstica idea de donar-li un altre tipus de paper… i l’ha encertat.

M’agrada la resolució del conflicte, perquè es soluciona amb intel·ligència. L’adult que aconsella en Gabriel com sortir-se’n del paper de víctima li diu: reacciona amb intel·ligència, que és el que ningú s’espera que facis… Un altre tema és quina mena d’adult li dona aquest consell… però això és algo que no puc desvetllar perquè forma part de les sorpreses del final de la peli…