UN BUDA

Argentina, 115 Min.
Director i guionista: Diego Rafecas
Intèrprets: Agustín Markert, Carolina Fal, Julieta Cardinali, Diego Rafecas, Tina Serrano, Boy Olmi
No només perquè ho he llegit a sinopsis i crítiques, sinó perquè es nota, aquesta peli està feta per algú que té interès en divulgar el budisme zen. Que té interès en que la gent es senti atreta per aquesta filosofia i, arran de la peli, comenci a interessar-se pel tema. Jo puc dir que sóc "simpatitzant" d’aquesta filosofia, i sincerament, penso que el que s’explica sobre aquest tema a la peli és potser el més anecdòtic de tot. Crec que hi ha coses molt més interessants i dignes a dir sobre el budisme, o sobre el zen, i que el fet de voler-ho ficcionar en un argument "apte" per a tots els públics ha suposat que el missatge quedi vagament difuminat en diverses trames sense solta ni volta.
Té algun sentit que el noi protagonista s’assegui al terra d’una discoteca (entre gent ballant, llums, música, soroll) a meditar en la posició del lotus, suposadament perquè té un atac d’ascetisme en aquell precís moment?
Té algun sentit que la "xicota" del protagonista, per altra banda de bona família i posició, el segueixi per tot arreu sense que ell li faci el mínim cas?
Té algun sentit que el germà del protagonista (que ha compartit la mateixa educació budista) no entengui el que li passa al seu germà petit i passi d’ell…?
És curiós i interessant voler barrejar el ascetisme més cru al mig d’una vida quotidiana i esbojarrada com la que tots portem. És obvi que és molt més fàcil meditar tancat i aïllat a una cova al mig de la muntanya, que portant una vida normal. El dia a dia… ens sotmet, vulguem o no, i ens retorna a la realitat més crua de l’existència. Per això el nostre protagonista decideix marxar a un temple Zen, és perfectament comprensible. Però què curiós! Tota la família decideix seguir-lo… - La família unida jamás será vencida - Les converses amb el "monjo en cap" són de manual bàsic del budisme… Trobo que s’ho podien haver currat una mica més. Fins i tot la "sorpresa" final, resulta una mica massa òbvia. Els dos germans descobreixen que el monjo que els ha estat "putejat", ho feia, en els fons… per ajudar-los… i perquè havia estat, anys enrera, amic personal del seu pare (també monjo zen). En fi, que tot acaba rodó, com un braç de gitano de xocolata…