BANDERAS DE NUESTROS PADRES

Director: Clint Eastwood
Guión: William Broyles Jr., Paul Haggis
Fotografía: Tom Stern
Música: Clint Eastwood (també!)
Intérpretes: Ryan Phillippe, Jesse Bradford, Adam Beach, Paul Walker, Jamie Bell, Neal Mcdonough, Barry Pepper


Començo a pensar que hi ha poques persones al món que coneguin l’ànima humana com el Clint Eastwood. Sincerament, quan sigui gran, vull ser com ell. Mystic River, Million Dollar Baby… i ara, Banderas de nuestros padres.

Aparentment, no tenen res a veure les unes amb les altres. Dubto que si no sabéssim que són del mateix director, poguéssim pas endevinar-ho (cosa impossible amb d’altres directors, com ara Wody Allen…). Però el gran nexe d’unió no és la façana del film, ni el gènere triat, sinó el despullat íntegre dels protagonistes. Com és capaç de transmetre tant quan altres no transmeten absolutament res? No ho sé.

Una colla de “nanos” vestits de soldats es veuen abocats a la famosa batalla de Iwojima, sent protagonistes involuntaris d’una fotografia que va donar la volta al món. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquest film demostra just el contrari. Sí que la imatge té un ressò universal que capgira la vida d’un munt de gent, i potser fins i tot una guerra, però alhora tot el que transmet aquesta imatge és completament fals. No hi ha res de veritat en ella. Per tant, la vista ens enganya. O podríem dir més: els sentits ens enganyen…? Podem confiar en el que veiem?

Ja sabem que ens manipulen constantment (si més no, ho intenten), però quan ho veiem tan ben explicat com aquí… fa por, oi? No sé si més por pel que ens ensenyen de la guerra (aquí no hi entraré), pel que ens ensenyen dels polítics (tampoc hi entraré) o el que ens mostren dels mitjans de comunicació (encara hi entraré menys). Què poc espai ens deixen a les persones per a respirar!