VA A SER QUE NADIE ES PERFECTO

Director: Joaquín Oristrell
Guió: Albert Espinosa
Fotografía: Teo Delgado
Intèrprets: Fernando Tejero, Santi Millán, José Luis García Pérez, Teresa Hurtado, Mercè Martínez, Xavier Coromina, Nacho Vidal


Va a ser que nadie tiene la receta mágica. Penso que l’Oristrell no acaba de trobar el seu to. Ho intenta… però no. A les seves pelis hi falta alguna cosa, tot i que sóc incapaç de dir el què. La factura del guió és correcte, i fins i tot cap al final et fa saltar alguna llagrimeta… però no és suficient. Hi falta alguna cosa més profunda. Quin és el missatge de la peli? Que tots, malgrat les tares que tinguem, tenim dret a ser feliços? Això és una obvietat. Potser calia anar una mica més enllà per no quedar-se en una peli de “tullidos” i punt. Calien tres minusvalies? Quatre, si comptem la de la noia que s’afegeix al club. És un plamfet en contra de la discriminació, més que no pas la història d’uns personatges, que, curiosament en una nit, solucionen la seva vida.

La vida no es soluciona en una nit. De fet, la vida no té solució, perquè tampoc és un problema. És un anar fent i anar aprenent. Tenir una minusvalia empitjora el camí a l’hora t’ajuda a aprendre més. No s’aprèn, precisament dels bons moments, sinó dels dolents, sempre i quan se superin, és clar.