VINI VIDI FILMI

ENCONTRARÁS DRAGONES

2011-05-20T14:06:00.010+02:00

España, Argentina, EEUU, 2011, 120 m

Guión y dirección: Roland Joffe

Intérpretes: Charlie Cox, Wes Bentley, Olga Kurylenko,

Rodrigo Sanotro, Pablo Lapadula, Unax Ugalde

De qué va

Un escritor londinense está investigando la figura de José María Escrivá de Balaguer, cuando descubre que fue amigo personal de su padre. Decide trasladarse a España para investigar sobre el tema y retomar la relación con su ahora moribundo padre, inexistente desde años atrás.

La película discurre por la relación entre estos dos amigos a lo largo de los años, y se centra principalmente en la juventud del sacerdote Escrivá (1902-1975), fundador del Opus Dei y canonizado por la Santa Iglesia en el 2002.

Lo que pienso

Impacta ver cómo un director de la talla de Roland Joffe (Los gritos del silencio, La Misión) se ha interesado por una historia que habla del español Josemaría Escrivá y los tejemanejes de la guerra civil española. Y no sólo se ha interesado, sino que ha creado una magistral película que habla de nuestra historia reciente y que, acertadamente, no se pone de parte de nadie. Sólo habla de los “dragones interiores” de cada uno de los personajes que aparecen en la pantalla. Cada uno tiene los suyos, y debe lidiar con ellos. Hablamos de la propia conciencia.

He de confesar que no me llamaba mucho la atención ir a ver una peli que habla del fundador del Opus Dei y de los inicios de este movimiento religioso, pero la insistencia de una amiga me hizo claudicar. Es cierto que entre los productores se encuentran miembros del Opus Dei y que, por lo tanto, se intenta transmitir implícitamente su mensaje… pero también es cierto que no resulta intolerante ni desagradable este hecho. El peso fuerte del guión lo lleva la amistad entre dos jóvenes en diferentes bandos de la guerra civil española; uno de ellos es un sacerdote humilde e íntegro que defiende el perdón y la misericordia por encima de todo. Resulta casi irrelevante que con el tiempo este sacerdote acabe creando lo que él llama “la obra de Dios” (que es lo que significa Opus Dei). Y en lo que se haya acabado convirtiendo el Opus Dei ahora, no me preocupa en absoluto. Cuantas veces de buenas ideas… nacen horribles engendros.

En todo caso, considero que es una excelente película que nadie debería perderse; por ahora la mejor versión de la guerra civil española que he visto nunca. El leiv motiv: EL PERDÓN. Creo que muchos críticos no han opinado lo mismo y la han considerado “por debajo de lo esperado” y un "panfleto publicitario”, pero no es lo que yo he visto. Disfruté mucho viéndola. A veces, hay que saber ver más allá…

Hago mención aparte de uno de los personajes que me impactó especialmente, el de la actriz rusa Olga Kurylenko que, a pesar de provenir del mundo de la pasarela y de haber pasado por la etiqueta de “chica Bond”, hace una interpretación magistral. Para mí, el mejor personaje de la historia, al cual le dedicaría toda una película…

LOS CHICOS ESTAN BIEN

2011-05-18T14:31:00.009+02:00

USA, 2010

Dirección: Lisa Cholodenko

Guión: Stuart Blumberg, Lisa Cholodenko

Intérpretes: Annette Bening, Julianne Moore , Mark Ruffalo,

Josh Hutcherson, Yaya DaCosta, Mia Wasikowska

Premios

2 globos de oro: mejor película y mejor actriz

De qué va

Una pareja de mujeres viven “felizmente” casadas, con sus dos hijos adolescentes, concebidos en su momento por inseminación artificial. Los dos hermanos se ponen en contacto con el donante de esperma, lo cual no gusta especialmente a las madres. Poco a poco, el “donante” se siente atraído por sus hijos biológicos y empieza a querer formar parte de la poco tradicional familia.

Lo que pienso

Divertida y chispeante, sin más pretensiones, pero atrevida en cuanto que normaliza las relaciones homosexuales. Los problemas en las parejas de un mismo sexo son los mismos que en las parejas heteros, pues lo que importa son las personas y sus sentimientos y en este caso, los sentimientos en juego son complejos y las situaciones ricas en matices. El donante, que investiga su recién descubierta paternidad, quiere un lugar en esa familia, y su llegada creará tensiones emocionales.

No vale la pena contar más, porque detrás de todo hay una sinfonía de actuaciones: una enorme Annete Bening, en la piel de una tiránica cabeza de familia, controladora y dogmática, a la que con enorme oficio da réplica Julianne Moore encarnando a una femenina, alocada y desorientada mujer en busca de su norte.

EL DISCURSO DEL REY

2011-05-18T12:25:00.009+02:00

Reino Unido, 2010

Director: Tom Hooper

Guión: David Seidler

Intérpretes: Colin Firth, Geoffrey Rush, Helena Bonham Carter

Premios

4 Oscars 2010: Película, director, guión original y actor principal

Globos de Oro 2010: premio al mejor actor

7 Premios BAFTA (Academia Británica)

De qué va

Es la historia de un niño que crece eclipsado por su hermano mayor y despreciado por su padre, debido a su tartamudez y falta de confianza. Ese padre es Jorge V, ese hermano, Eduardo VII y ese niño, Alberto Federico Arturo Jorge de Windsor, futuro Jorge VI de Inglaterra.

La timidez, los complejos y los problemas de dicción de 'Bertie' se agravan con cada una de sus intervenciones públicas, sintiéndose cada vez más humillado a causa de su defecto. Ningún tratamiento parece funcionar, cuando su esposa lo arrastra a la consulta de Lionel Logue, un logopeda de métodos extravagantes.

Lo que opino

No sólo nos cuenta la historia de un príncipe tartamudo y falto de confianza, sino también la historia de amistad entre un futuro rey de Inglaterra con su terapeuta, si es que puede llegar a decirse que un rey puede tener amigos…

Parece que los ingleses sí saben hacer películas coherentes y brillantes sobre su propia realeza, cosa que aquí no podemos aplicarnos. The Queen, por ejemplo, es una brillante película, y ésta es sencillamente magistral. Sublime interpretación de Colin Firth, magistralmente escudado por Geoffrey Rush.

Tanto da que seamos reyes, príncipes, vasallos o mendigos, las persemos debemos superarnos continuamente a nosotros mismos, la vida nos obliga a ello.

127 HORAS

2011-05-14T21:19:00.015+02:00

EEUU / Reino Unido, 2010

Dirección: Danny Boyle

Guión: Danny Boyle y Simon Beaufoy

basada en el libro autobiográfico “Between a rock and a hard place”, de Aron Ralston.

Intérpretes: James Franco, Amber Tamblyn, Kate Mara Clémence Poésy

Premios

Premio al mejor actor en los « Independent Spirit 2010”

De què va

James inicia su fin de semana como tantos otros, en plena naturaleza, disfrutando de su pasión de senderista-escalador. Pero el hecho de ir sólo va a jugarle una mala pasada cuando queda atrapado en una grieta, dónde va a tener que hacer gala de toda su imaginación para poder subsistir.

Lo que opino

Gran historia de superación personal, basada además, en un hecho real. Demuestra una vez más que la realidad siempre supera la ficción, y por tanto, no hay que tener tanta imaginación para ser un buen guionista, pues la vida misma está repleta de excelentes historias que pueden llevarse a la pantalla.

La película cuenta las 127 horas que pasa James atrapado por una roca en el Blue John Canyon (Utah), un precioso lugar repleto habitualmente de excursionistas. 127 horas de intriga y suspense junto a él, pasando por sus estados de ánimo, por sus recuerdos y por sus objetivos de vida. Cuando alguien vive momentos tan intensos, la vida te pasa por delante y toma nuevas perspectivas. Si te salvas… tus prioridades han cambiado para siempre. Así que lo que James vive es una toma de conciencia o un viaje iniciático hacia una nueva y más intensa existencia. A veces, el peor de los sufrimientos, encierra el mayor de los regalos.

Refrescante y atractiva (a pesar del evidente sufrimiento) película del director de Slumdog Millionaire y brillantemente interpretada por el atractivo James Franco, que fue nominado al Oscar al mejor actor por este papel, y el ganador de los “Premios Independent Spirit 2010”.

ENTRE LOBOS

2011-05-14T21:00:00.004+02:00

2010, España, Alemania

Dirección y guión: Gerardo Olivares

Intérpretes: Manuel Ángel Camacho, Juan José Ballesta, Sancho Gracia,

Carlos Bardem, Vicente Romero

De qué va

Marcos tiene siete años cuando su padre lo deja con un huraño y silencioso cabrero, en un perdido valle entre montañas, para que aprenda el oficio de pastor. Con él aprende a sobrevivir en el monte y a respetar a los animales salvajes que les rodean, así como lo que es el cariño procedente de un humano, cosa que desconocía hasta ese momento. Cuando el cabrero muere de repente, Marcos se queda solo en la Sierra y completamente aislado. De vez en cuando, le viene a visitar una manada de lobos…

Basada en la historia real de Marcos Rodríguez Pantoja, nacido en el norte de la provincia de Córdoba en 1946, en pleno corazón de Sierra Morena, en lo que hoy forma parte del Parque Natural de la Sierra de Cardeña y Montoro.

Lo que opino

Valiente -para ser española- y emotiva película, muy bien ambientada y realizada, que se centra en la evolución emocional de un niño, creciendo en plena naturaleza, rodeado de animales. Para mí el mensaje es que a veces más vale crecer entre animales que entre ciertos humanos… o lo que sería lo mismo, más vale estar sólo que mal acompañado.

Sancho Gracia (el cabrero) sigue siendo a sus años un actor carismático, y el contrapunto ideal es el pequeño Manuel Ángel Camacho, excelente, que aparece en escena durante más de una hora antes de que lo sustituya Juan José Ballesta en el papel.

La película se ha basado en la novela "He jugado con lobos", escrita a partir de la tesis doctoral del propio autor de la obra, el catedrático de antropología Gabriel Janer. El director Gerardo Olivares indagó en ese material y posteriormente contactó incluso con el verdadero Marcos, que tenía 62 años. Tras entrevistarse con él, escribió el guión de Entrelobos y se puso también detrás de las cámaras.

Sencillamente excelente. Una bonita historia muy bien contada, y que da qué pensar…

UN JUEGO DE INTELIGENCIA

2010-09-13T19:14:00.002+02:00

Título origial: Free Rainer: Dein fernseher lügt, Reclaim your Brain
2009, Austria, Alemania, 129 min.
Director: Hans Weingartner

Guión: Hans Weingartner, Katharina Held

Intérpretes: Moritz Bleibtreu, Elsa Schultz Gambard, Milan Peschel,

Gregor Bloéb, Simone Hanselmann

Sinopsis

Rainer es un exitoso productor televisivo de programas basura, de la mejor cadena alemana de televisión basura. Son los líderes absolutos de la audiencia televisiva. Sin escrúpulos ni concesiones. Por no hablar de su imponente vida: droga, fiestas, premios, etc etc Lo que para muchos sería la cumbre del éxito. Hasta que la desgracia llama a su puerta, su visión del mundo cambia completamente, y se arrepiente de haber estado arruinando la vida a tanta gente. Aparecen los escrúpulos, y decide ponerle remedio. Empieza a plantearse si son creíbles los índices de audiencia…

Lo que pienso

Impresionante película... pero que a la vez me ha dejado perpleja... por incongruente. ¿Vosotros cogeríais el televisor y lo tiraríais por la ventana? Me apunto a liquidar todos los televisores, pero mejor llevarlos al desguace, no? Quizás tirarlo por la ventana resulte un poco peligroso...

Un planteamiento superinteresante y valiente hace que sea una gran película, aunque tiene cosas que… son un poco extrañas. Como la rápida transformación de Rainer, de ejecutivo agresivo, a revolucionario comprensivo… lo cual debería ser fruto de toda una evolución, y no de un momento… Pero bueno, aún así, la historia es magistral. ¿Cómo se hacen los estudios de audiencia? ¿Quién conoce a alguien que tenga una máquina de esas en su televisor? ¿Cómo se escogen esas familias? ¿Son fiables los resultados? ¿Es lícito pensar que a los espectadores les apetece ver otra cosa que no sean reality shows, o en realidad tenemos la tele que nos merecemos y vemos?

LAS VIDAS POSIBLES DE MR. NOBODY

2010-09-01T19:21:00.003+02:00

2009, Francia, Canadá, Alemania, Bélgica, 136 min.
Guión y dirección: Jaco Van Dormael

Intérpretes: Jared Leto, Diane Kruger, Sarah Polley,
Rhys Ifans, Juno Temple

De qué va

Nemo Nobody tiene ocho años cuando sus padres deciden separarse, aunque paradójicamente, no son capaces de decidir quien de ellos se queda con su hijo, dejándole a él su propia decisión. Nemo se enfrenta así a la primera decisión que puede cambiar drásticamente su vida, a la que seguirán muchas de ellas. Cada decisión abre un nuevo campo de posibilidades.

Lo que pienso

¿Existimos realmente? ¿Vivimos varias existencias a la vez? La teoría de cuerdas de la física cuántica, el Big Bang i todo tipo de cuestiones existenciales y espirituales aparecen en esta aparentemente inocente película, pero con una gran dosis de jarabe para pensar. Cuestiones sobre si escogemos realmente, o nos dirige el destino; cuestiones como qué sentido tiene la existencia o como la inmortalidad, todas están presentes en este film del belga Jaco Van Dormael.

Impresionante el trabajo del protagonista, Jared Leto, al cual no conocía, y que realiza como cinco o seis personajes distintos (tantos como vidas). Realmente se puede decir que es camaleónico, e intensamente atractivo…

Fascinante e interesantísima película, sin duda.

LA ÚLTIMA ESTACIÓN

2010-06-21T22:59:00.004+02:00

The Last Station

la novela homónima de Jay Parini

Alemania, Rusia y Reino Unido (2009), 112 m.

Guión y Dirección: Michael Hoffman.

Reparto: Christopher Plummer, James McAvoy, Helen Mirren, Paul Giamatti.

Duración: 112 minutos.

Sinopsis

La película se centra en el último año de vida del gran escritor ruso, León Tolstói. El autor de “Guerra y Paz” y “Anna Karenina” se vio envuelto en 1910 en un conflicto por los derechos de su obra, lo cual le lleva a tener que elegir entre su mujer (el amor de toda su vida) y el pueblo (para el que ha escrito toda su obra).

De qué va

Ya hacía tiempo que no disfrutaba tanto en el cine. Genial y fantástica recreación del último año de vida de un gran Genio, León Tolstoi. Veo que muchas de las críticas comentan que más que un biopic histórico sobre la figura del gran escritor e ideólogo ruso, el film es una tragicomedia sobre el amor y sus efectos a largo plazo (de ahí el título de la última estación). Pero para mí va mucho más allá. Tolstoi se debate en sus últimos días entre su compromiso con la humanidad y el amor por su familia. Concretamente, debe decidir entre legar toda su obra y derechos al pueblo ruso (cómo sus fieles seguidores pretenden) o mantener su testamento a favor de su esposa e hijos (lo cual pretende su mujer con uñas y dientes hasta la misma locura). Dicotomía con la que muchos genios se han encontrado en su vida: ¿amor terrenal o amor incondicional por la humanidad?

El mismo Tolstoi les dice a sus propios discípulos: “sois mais tolstoianos que yo mismo”. A eso se le llama ser “más papista que el papa”. O sea, ni el propio Tolstói sigue sus propias reglas, y en cierta manera se burla de los discípulos que siguen sus esquemas al pie de la letra. ¿Quiere eso decir que su mensaje no era válido? No, quiere decir que no hay que creer en nada ni en nadie al pie de la letra, y que todas las normas están hechas para... ser trascendidas. Además, lo que alguien ha escrito en un momento de su vida, puede que en otro momento lo hubiera escrito de otra manera... por lo tanto, todo es relativo. Al fin y al cabo, lo único que cuenta es el amor. Al parecer también lo dijo Tolstói: lo único importante en esta vida es amar y que te amen...

Tanto Helen Mirren (fantástica) como Christopher Plummer fueron nominados merecidamente a los Oscar y a los Globos de Oro por su interpretación de este entrañable matrimonio en plena crisis otoñal.

INVICTUS

2010-02-03T22:31:00.010+01:00

2009, USA, 134 min.
Director: Clint Eastwood

Guió: Anthony Peckham

Intérpretes: Morgan Freeman, Matt Damon,

Basada en el llibre de John Carlin,

El factor humano (Playing the enemy)

De què va

Invictus planteja l’estratègia política i moral de l’home (Nelson Mandela) que va fer de la reconciliació nacional l’aspecte central del seu programa de govern. Ell va sostenir sempre que la venjança contra la minoria blanca que tant havia menyspreat la seva raça no serviria de res ni ajudaria la incipient democràcia que començava amb el seu mandat. Això li va suposar el recel de molts companys de raça i partit, i la incomprensió total de la seva família, que el va deixar sol. Per Mandela la única via era –i és- el perdó i l’oblit.

El que en penso

No he vist gaires crítiques que alabin la pel·lícula. O diuen que no es nota l’empremta d’en Clint, o que hi ha massa esport, o que no és el seu millor film, o que és una peli feta amb l’objectiu de guanyar un Oscar...

Quant difereixo de la majoria de tot el que he llegit !! Per mi INVICTUS és una OBRA MESTRA amb majúscules, i reconec en Clint darrera tots i cada un dels seus fotogrames. Em sembla, sens dubte, la millor i més definitiva de totes les seves pel·lícules, i espero que en pugui fer moltes més que encara la superin!!!

Per mi és una missatge d’esperança cap a la societat actual, en front de tota la corrupció i deshonestedat que campa per tot arreu. La única manera, l’únic camí, sempre és el perdó. I la incomprensió vers això la viu el propi Mandela en pròpia pell amb la seva família, que no és capaç de comprendre com ara ell pot recolzar els que abans havien menyspreat els negres. Està sol perquè ningú el pot entendre. ¿Com havíem d’esperar que els crítics de cine entenguessin la pel·lícula? Potser a molts els caldria passar 27 anys a la presó per poder entendre-la...

Clint Eastwood ja és el meu director preferit, amb diferència. I no tinc comentaris per la feina de'n Morgan Freeman i en Matt Damon. Senzillament genials.

DESPEDIDAS

2010-02-02T22:46:00.004+01:00

2008, Japó, 131 min.
Director: Yojiro Takita

Guió: Koyama Kundo

Intérpretes: Masahiro Motoki, Tsutomu Yamazaki, Ryoko Hirosue, Kazuko Yoshiyuki

Premis

Oscar millor pel·lícula estrangera 2009

10 premis de l’Acadèmia Japonesa de Cinema

De què va

Daigo ha dedicat tota la seva vida a ser violoncelista. Quan per fi aconsegueix el seu somni, formar part d’una orquestra, aquesta es disol, i queda sense feina i un munt de deutes. Ell i la seva dona no tenen altre opció que tornar al poble on va neixer, on almenys, tenen una casa on viure. La única feina que troba és a una funerària, amortallant cosos…

El que en penso

Aquesta feina (amortallar) és pràcticament desconeguda aquí, i suposa tota una tècnica i un art del qual tenim molt a aprendre. Aquí la mort s’amaga, i fins i tot molta gent no gosa ni veure la persona que ha mort, no fos cas que en guardés un mal record. S’ha perdut el respecte per la mort, o pels morts: se’ls vetlla a un lloc asèptic i estrany com una tanatori i se’ls enterra el més aviat possible perquè tot torni a la normalitat. Com ens n’acomiadem? Quina és la última cosa que podem fer per ells? Restaurar la seva dignitat, que és el que en el fons pretén aquest antic ritual nipó, que malauradament, també s’està perdent.

Despedidas es una reflexió entre els dos mons, de la fràgil frontera que separa l’un de l’altre. Ens parla de la tercera edat, de la solitud, de la dificultat i sacrificis que suposa conviure en parella, d’afrontar els records del passat, del perdó i de la comprensió: tothom fa les coses per algun motiu i perquè creu que és el millor que pot fer (o sap fer) en aquell moment.

Brillant i emotiva pel·lícula, que cal contemplar amb la ment oberta i gaudir de totes les sensacions que ofereix: música, paisatges, emocions, plors, vida...

Curiositat
Als cinemes Nord de Granollers, els dijous al vespre fan Versions Originals al preu de 2 euros!! Allà és on he vist aquesta peli, que no havia tingut temps de veure abans. Tot i així, només érem unes 6 persones a la sala... tota una llàstima!!
i després diuen que el cinema és car...

LA DECISION DE ANNE

2010-01-28T22:43:00.004+01:00

2009, USA, 109 min.
Director: Nick Cassavetes
Guión: Jeremy Leven, Nick Cassavetes
Intérpretes: Cameron Diaz, Alec Baldwin, Abigail Breslin, Joan Cusack,
Jason Patric, Thomas Dekker, Elizabeth Daily

Adaptació de la novel·la de Jodi Picoult “La decisión más difícil”

De què va

La filla petita de Sara i Brian, amb dos anyets, està malalta de leucèmia. No hi ha cap donant compatible, i la única solució que els proposen els metges és tenir un altre fill mitjançant ingenieria genètica. I neix Anne, que salva la vida de la seva germana. Però no només un cop, sinó en repetides ocasions, i patint procediments hospitalaris altament dolorosos. Fins arribar als 12 anys.

El que en penso

En un primer moment vaig pensar-me que havia anat a veure un típic telefilm de tarda de diumenge, però les meves expectatives van ser superades amb escreix. Els Fitzgerald són una família “feliç”. Tot el feliç que es pot ser tenir un dels tres fills malalts de leucèmia. Però els fills es fan grans i van prenent les seves pròpies decisions, malgrat que l'opinió dels pares sigui una altra. D’això va la peli, d’aprendre a acceptar que els fills –més aviat que tard- acaben prenent les seves pròpies decisions, i que, per doloroses que siguin, cal aprendre a acceptar-les i respectar-les. Fins i tot el dret a la vida i a la mort.

Les decisions infantils no estan tan “contaminades” socialment com les dels adults, i per tant, tenen més components d’honestedat. Els grands sempre compliquem les coses. En realitat ens pensem que “aprenem” i que anem posant seny, però potser més aviat anem perdent seny y posant més màscares i escuts...

Genial film, amb uns actors insuperables, tant els adults com els nens, un guió magistral i una posada en escena lacrimògena, sí, però amb tota l’elegància possible. O és que algú té algo en contra de les llàgrimes? Netegen.

També un 10 per al director, Nick Cassavetes, autor també d’una altra gran pel·lícula, El diario de Noa.

SHERLOCK HOLMES

2010-01-27T18:05:00.004+01:00

2009, USA, 128 min.
Director: Guy Ritchie
Guió: Mike Johnson, Guy Ritchie, Anthony Peckham
Intérprets: Robert Downey Jr., Jude Law, Rachel McAdams,
Robert Maillet, Mark Strong, Kelly Reilly

De què va

Gràcies a la intervenció d’en Sherlock Holmes, la policia de Londres (S XIX) pot detenir i ajusticiar el famós criminal Lord Blackwood, seguidor de les ciències ocultes. Després de ser penjat, ressuscita d’entre els morts...

Mentre tant, en Sherlock Holmes es tanca a la seva habitació, aïllat del món, esperant un altre cas per resoldre que li cridi l’atenció.

El que en penso

Peculiar pel·lícula que s’allunya del Sherlock i el Watson als que estem acostumats en les altres versions de les peripècies del famós detectiu i el seu ajudant, creats per Arthur Conan Doyle, autor de la novel·la original. Suposo que aquesta nova “visió” és fruit de l’imaginari del director, Guy Ritchie, expert en intrigues criminals, i també, ex de la Madonna.

En aquest film el Sr. Holmes (un fantàstic Robert Downey Jr) està descrit com a arrogant, narcisista, boxejador, introvertit i científic genial/impresentable, amb una ment –això sí- a anys llum de qualsevol mortal. I en Watson (Jude Law) és encarnat per un metge atractiu i desitjós d’aventures.

L’entramat del misteri a desentrellar no podria ser més actual, doncs s’enfronten a temes paranormals o ocultistes, i a societats secretes que volen establir el seu Nou Ordre Mundial a la Terra, peti qui peti. Us sona? Moltes similituds amb les actuals corrents “conspiracionistes” que es belluguen per tot arreu.

No m’acostumen a agradar les pel·lícules d’acció on tot s’arregla a bufetades, però aquí els diàlegs són importants, interessants, corrosius i àgils, i fins i tot les bufetades tenen el seu lloc adequat i necessari. Crec que és una pel·lícula de luxe, amb tots els acabats a la perfecció. Hi ha qui diu que és la millor que ha fet en Guy Ritchie... qui sap! Per mi el més interessant és el personatge del propi Sherlock, un geni avorrit de la vida, atrapat en un cos humà, i que soluciona crims pel sol fet de trobar alguna cabòria digna del seu cervell extremadament evolucionat.

IN THE LOOP

2010-01-23T01:38:00.003+01:00

2009, GB, 106 min.

Director: Armando Iannucci

Guión: Armando Iannucci, Jesse Armstrong, Simon Blackwell, Tony Roche

Intérpretes: Peter Capaldi, Tom Hollander, Gina McKee, James

Gandolfini, Steve Coogan, Chris Addison

De què va

Com podeu veure al cartell, la pel·lícula s’anuncia com la nova versió de “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú”. Una sinopsi del film no és fàcil de fer, perquè aquí la història no és el més important, sinó els personatges i les situacions. És una orquestrada sàtira sobre la política d’alt nivell, sarcàstica i d’un humor afilat i a estones, força difícil de seguir. La comèdia britànica, ja se sap... A mi m’ha recordat molt l’afamada série de la BBC “Sí, Sr. Ministre”.

El que en penso

Diuen els comentaris que el film és una crítica a com va començar la guerra d’Irak. Potser sí però, al meu punt de vista, la crítica és en general cap a tot el sistema polític i cap a la falta total i absoluta de cap mena d’integritat moral, ética o humana en els personatges que hi surten. Si la política d’alt nivell és així, ho desconec, però aleshores anem maldats... Aquí no decideixen els polítics electes (presentats com mers titelles del destí) sinó els tècnics, directors, caps de gabinet, assessors i altres càrrecs similars que són els que mouen els fils i les trames.

És realment escandalós pensar que les coses puguin ser realment aixi... i cada cop hi ha més films, més novel·les i més sèries de TV que plantegen la política com un orgue de gats. La política hauria de ser practicada per gent amb voluntat de servei, i més aviat sembla que s'hi dediqui gent amb gran eloqüència egòtica, sense cap talla moral, i amb una ambició desmesurada. Probablement sigui el que ens mereixem.

LAS 2 VIDAS DE ANDRES RABADAN

2010-01-21T18:07:00.003+01:00

Espanya, 2009, 84 m.
Director: Ventura Durall
Guió: Ventura Durall i Andrés Rabadán
Intèrprets: Alez Vrendemühl, Mar Ulldemolins, Andrés Herrea, Clara Segura

De què va

Historia autobiogràfica del propi Andrés Rabadán, a la presó des de fa 13 anys per haver matat el seu pare amb una ballesta quan tenia 20 anys. Se li va diagnosticar esquizofrènia paranoide.

De com sobreviu un individu a la presó... De com sobreviu un individu amb els seus records. De com sobreviu un individu amb la culpabilitat. De com un individu intenta “refer” la seva vida.

El que en penso

Em sembla una historia molt més real i humana que l’afamada “celda 111”. En un principi pot semblar lenta i avorrida... però és perquè intenta ser força real, i el final no És lenta ni avorrida, tot el contrari. El seu director, Ventura Durall, té més experiència en documentals i aquest és el seu primer llargmetratge de ficció. Suposo que per aquesta experiència prèvia, aquest film està documentat acurosament, quasi com un documental, doncs la informació de la història és de primera mà, i aprofundeix amb molt de respecte en els personatges.

Penso que és una interessant i honesta proposta, que intenta indagar en la possibilitat que les presons serveixin per alguna cosa que més que castigar, és a dir, per reciclar individus...

BUSCANDO A ERIC

2009-12-21T18:27:00.007+01:00

2009, GB, França, Itàlia, Bèlgica, Espanya, 119 min.
Director: Ken Loach

Guió: Paul Laverty

Intèrprets: Eric Cantona, Steve Evets, Stephanie Bishop,

Gerard Kearns, Stefan Gumbs, Lucy-Jo Hudson, Justin Moorhouse

De què va:

Eric Bishop, és un carter que viu a Manchester i que no travessa per un gran moment vital. De fet, el filme comença amb un intent de suïcidi. Problemes sentimentals, problemes amb els fills, problemes econòmics...

L’Eric té un ídol, Eric Cantona, estrella del seu equip: el Manchester United. Te un pòster del seu ídol a la seva habitació, i a vegades hi parla i li explica els seus problemes. Un dia, el pòster li contesta i comencen a xerrar; es fan amics...

El que en penso

Que els recursos de la ment són infinits i sorprenents. Un pòster li serveix de terapeuta a l’Eric, i això és fantàstic. Què més dona si és real o inventat? Algú sap on comença la realitat i acaben els somnis? On acaba la imaginació i comença lo tangible?

L’Eric s’adona que si té la vida que té, és perquè és el que es mereix, i comença a posar-hi remei. La teràpia té lloc a la seva habitació, entre calada i calada de Maria. Eric Cantona, l’estrella de futbol, és una autoritat moral per l’Eric, així que no té més alternativa que fer-li cas en tots els seus consells, fins i tot, en anar a fer footing per posar-se en forma.

Potser tots hauríem de tenir el nostre ídol penjat a l’habitació... i seguir-ne els consells.

Interessant barreja entre realisme social i surrealisme màgic: ja no hi ha límits... Crec que és una pel·lícula molt més profunda del que ha dit la crítica... doncs quan un home no té més remei que parlar amb un pòster de la paret, és perquè no té altre remei. Per tant, la història ens parla de solitud i impotència existencial, això sí, amb un somriure a la boca, que sempre s’agraeix.

Curiositat

Sembla que la idea va sorgir del mateix Eric Cantona, futbolista a la vida real, i que està inspirada en una història que va viure amb un “hincha” seu. Al film, el jugador s’interpreta a ell mateix. No és que sigui un gran actor... però té certa presència.

AGORA

2009-10-27T01:37:00.004+01:00

2009, Espanya, 126 min.
Guió i Direcció: Alejandro Amenábar

Intèrprets: Rachel Weisz, Max Minghella, Ashraf Barhom, Óscar Isaac, Michael Lonsdale,

De què va

Alexandria, ciutat egípcia creada per Alexandre el Gran, es troba sota domini Romà durant el segle IV. La brillant astrònoma Hipatia, agnòstica i liberal, no vol sotmetre’s ni als Deus egipcis ni al Deu dels cristians, en ple auge en aquests moments. Però la religió, és la que marca les pautes socials...

El que en penso

A llarg de la història centenars, milers de dones han estat perseguides i fetes callar a tots nivells: amenaçades, violades, cremades, esquarterades, lapidades, titllades de bruixes, ridiculitzades... I normalment no eren més que dones sàvies, intel·ligents, liberals que van alçar la seva veu en contra del establishment del moment.

Un digne exemple es la protagonista d’ÀGORA, on s’explica, la història de – sens dubte - una Gran Dona (Hipatia, la filósofa), que es va dedicar a investigar i ensenyar Matemàtiques, Geografia, Astronomia, Mecànica, Lògica i Filosofia al Museu d’Alexandria, al segle IV. El seu error? Plantar-li cara al estrablishment de torn, en aquell moment el cristianisme, protagonitzat pels bisbes Teòfil i Ciri.

Àgora m’ha impactat perquè he sentit la història plenament vigent, malgrat estar ambientada fa tants segles... Polítics i clergues corruptes, sumat a masses de gent manipulada (per ignorància i desídia). És a dir... el nostre dia a dia, per desgràcia. Les coses no han canviat tant com sembla. Enlloc de ser manipulats a la plaça del poble (això és el que significa Agora: plaça pública)... som manipulats al sofà de casa nostra, davant dels televisors...

Per altra banda, Amenabar ha apostat fort. Sembla que la seva última “idea” ha costat 50 milions d’euros, més del doble que Alastriste, que fins ara era la nostra Megasuperproducció espanyola... i això sense comptar les 473 còpies que se n’han fet per l’estrena...

Sincerament, penso que és una bogeria gastar aquests diners per fer una peli... per bona que acabi sent, sigui americana, sigui espanyola. Tampoc calien uns decorats tan fantàstics per explicar una història que, en el fons, és bastant simple. Amenabar, on has deixat la imaginació que et caracteritzava?

GORDOS

2009-09-28T16:31:00.005+02:00

2009, Espanya, 128 min.
Guió i direcció: Daniel Sánchez Arévalo

Intèrprets: Antonio de la Torre, Raúl Arévalo, Roberto Enríquez,

Verónica Sánchez, Pepón Nieto, Pilar Castro, Teté Delgado,

Fernando Albizu, Leticia Herrero

De què va

Un terapeuta per a persones grasses demana als seus “pacients” el primer dia de teràpia que es despullin davant de tot el grup. La majoria, escandalitzats, marxen. Només en queden 4 o 5. El que no sabien els que es despullen físicament, és que després s’hauran de despullar també a nivell emocional.

Què en penso:

Ja vaig “enamorar-me” d’en Daniel Sanchez Arévalo quan vaig veure AZULOSCUROCASINEGRO. I tal com ha expressat ell mateix en el seu bloc, tenia por d’haver deixat el llistó massa alt en la seva òpera prima, perquè la veritat, superar AZUL OSCUROCASINEGRO no era tasca fàcil. No sé si GORDOS la supera o no, perquè són incomparables, però... el llistó continua estant alt, molt alt.

L’Abel és un terapeuta amb uns mètodes potser una mica frickis, però efectius. Fa que els seus pacients (els grassos) es plantegin coses de la seva vida que no s’havien plantejat fins ara, intentant fer-los anar a l’arrel del seu problema. Igual que un drogoaddicte o un alcohòlic han d’anar a buscar la causa de la seva adició per superar el seu problema. En el camí, molts dels pacients trobaran les respostes als seus dubtes existencials. Potser són grassos perquè ja els hi va bé...

El més significatiu és que el propi terapeuta acaba enfrontant-se a les seves pors... entrant en l’interesantíssim dilema de si són els terapeutes qui ajuden als pacients, o els pacients qui ajuden als terapeutes.

Curiositat afegida

Sembla que el rodatge es va allargar durant 10 mesos per permetre que els actors guanyessin o perdessin pes... segons tocava, la qual cosa a mi em sembla una proesa increïble. La historia passa en 5 moments històrics diferents que, segons el director, composen cinc pel·lícules diferents.

Proposo un GOYA - com a mínim - per aquests actors:

Sofia (pacient) Leticia Herrero – Per mi la millor de tots !!

Alex (promés de la Sofia) Raúl Arévalo

Enrique (pacient) Antonio Torre

Abel (terapeuta) Roberto Enriquez

MILLENIUM 1

2009-08-15T23:52:00.008+02:00

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

Suècia/2009/150 m.

Direcció: Niels Arden

Guió: Nicolaj Arcell

Intèrprets: Michael Nyqvist, Noomi Rapace

Basada en la novel·la del mateix nom de Stieg Larsson.

De què va

Mikael és el director de la revista “Millenium”, que es dedica a destapar escàndols financers i corrupcions diverses. A causa d’una condemna per calúmnia ha de deixar la feina per un temps i és contractat per un famós milionari per investigar la desaparició d’una neboda seva, succeïda 40 anys abans.

Stieg Larsson

El que en penso

Amb aquest poc atractiu nom “Millenium” i el menys atractiu cartell promocional, ni se m’havia passat pel cap anar a veure aquesta pel·lícula. Però la recomanació d’alguns amics em va fer canviar d’opinió, sortosament!

“Els homes que no estimaven a les dones” és la primera part de la trilogia de novel·les “Millenium”, escrita pel suec Stieg Larsson, i que ha venut més de 10 milions d’exemplars a tot el món. Per desgràcia, sembla ser que Larsson no va viure suficient per veure el fenomen en que s’ha convertit la seva obra i va morir repentinament al 2004 d’un atac de cor (amb 50 anys), poc després de lliurar els manuscrits al seu editor. Al igual que el protagonista de les novel·les (i les pel·lícules) era un periodista curtit en la investigació de l’extrema dreta. Em crida l’atenció que la traducció del títol de Millenium 1: “Män som hatar Kvinnor”, s’hagi suavitzat, doncs en realitat significa: “els homes que odien a les dones”. Amb la traducció que s’ha fet, sembla que enlloc d’un thriller, estem parlant d’un conte infantil...

Bé, ja he dit que és un thriller, així que poca cosa més puc dir ja sense desentrellar la trama. Un thriller força inspirat i original, protagonitzat per un periodista condemnat per frau i una pirata informàtica venjadora. I... com sempre sol passar a la vida real, les coses no són mai el que semblen, i el bons no són tan bons, ni els dolents tan dolents...

Esperem doncs, amb intriga, els dos següents lliuraments de Millenium: “La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina” y “La reina en el palacio de las corrientes de aire”.

La maledicció dels drets d’autor o l’egoisme de la gent...

Sembla ser que Larsson tenia pensat a què destinaria els diners dels llibres (no va arribar a pensar en les pel·lícules, és clar!). El que donés el 1r seria per ell, el 2n per finançar una residència per víctimes de la violència masclista i un centre d’estudi del racisme. El 3r per la seva revista d’investigació: Expo. Però... Larsson va morir sense testament, i els drets d’autor que estan generant les seves obres han creat un gran conflicte entre els seus familiars, doncs tots consideren que són els hereus legítims d’aquesta riuada de diners... Tot això agreujat perquè s’ha trobat el manuscrit d’una quarta novel·la al seu portàtil i ningú es posa d’acord sobre a qui pertany...

Tot plegat podria ser l’argument d’una cinquena novel·la, no? ”La familia que soñaba con hacerse de oro a cambio de nada...”

EL PRIMER DIA DEL RESTO DE TU VIDA

2009-06-22T23:27:00.006+02:00

2008, França, 114 min.
Guió i direcció: Rémi Bezançon

Intérpretes: Jacques Gamblin, Zabou Breitman, Déborah François,

Marc-André Grondin, Pio Marmaï, Roger DumaS

Premis

9 nominacions als Cesar 2009

Millor actriu revelació (la filla)

Millor actor revelació (el fill mitjà)

Millor muntatge

De què va

12 anys de la vida d’una família: el matrimoni i els tres fills. A l’estil “sonrisas y lágrimas” però de manera força original: Tot està explicat en 5 decisius dies... cada dia d’un dels membres de la família. Això afavoreix la diversitat de punts de vista. Tots són vàlids!

El que em sembla

Genial ! !

És obvi que no calen grans pressupostos per fer una gran peli. Aquí no t’expliquen res de nou, ni res que no sàpigues (quasi tots tenim famílies similars...) però la màgia està en la manera d’explicar-ho, dels punts de vista, de treure ferro als grans drames, de fer-te riure i plorar, de sorprendre’t, d’encandilar-te...

La família és on passem els nostres millors moments... però també els pitjors. Educar no és fàcil, però ser fill tampoc. La vida és dura per tots, i cada qual viu el seu personal viatge...

Haig de dir que quan va acabar la peli i van començar a sortir les lletres ningú es va aixecar de les cadires mentre sortien els crèdits i sonava la cançó que dona títol al film: Le premier jour du reste de ta vie. No es va aixecar ningú fins que no va acabar tota la música! Potser no havia vist mai algo similar en una sala comercial, on habitualment abans que hagi aparegut la primera lletra ja hi ha gent que està sortint per la porta (em pregunto on van amb tanta pressa!). Així de sobtats ens va deixar la peli...

Curiositat: Rémi Bezançon, el guionista i director, ha declarat que va prendre el nom del títol d’una frase de la fantàstica American Beauty.

THE VISITOR

2009-06-19T00:23:00.004+02:00

USA, 2007, 104 min.

Direcció i guió: Tom McCarthy

Intèrprets: Richard Jenkins, Haaz Sleiman, Danai Gurira, Hiam Abbass

Premis

Millor director (Independent Spirit Awards 2009)

Millor actor (Festival de Moscú 2008)

Millor actor i millor guió (Satellite Awards 2008)

Gran premi especial a la millor pel·lícula i a la millor director

(Festival Internacional de Deauville 2008)

De què va

Un home porta una vida anodina i trista, sense cap empatia pels altres, sense cap interès per viure, fent veure que sempre està molt ocupat i que no té temps per ningú...

L’envien a Manhattan per feina, i allà troba uns okupes a casa seva...

El que en penso

El món és ple de persones que fingeixen ser el que no són, que fan veure que sempre estan ocupades, que tenen una vida interessant i vertiginosa... quan en realitat estan sols i mai tenen res a fer. Res que els ompli. La seva vida és grisa i avorrida. Però és deixarien matar abans de reconèixer-ho. Walter Vale és el clar exemple d’això. Però... a qui enganya realment? De fet, només a ell mateix, perquè porta escrit a la cara que és un Amargat, amb majúscules!

La solitud d’en Walter em recorda pelis com GRAN TORINO, o LA VIDA DE LOS OTROS en que homes grans i solitaris han perdut la il·lusió de viure i un seguit d’esdeveniments els fan tornar a la vida. En aquests casos, és el fet de veure gent que materialment té molt menys que ells, però que en el fons, són molt més feliços, el que els fa despertar del profund ensopiment vital en el que sobreviuen. I no només són de classes inferiors, sinó també d’altres races i religions. I aquí ja topem amb el racisme i els prejudicis. Però... quan som capaços de superar aquestes barreres i passem a veure les persones que hi ha al darrera, tots aquests prejudicis desapareixen. Darrera totes les capes i màscares, sempre hi ha persones.

Denúncia del maltractament (no té un altre nom) que es fa amb els immigrants. Succeeix a NY, però podria ser a qualsevol altre lloc del “1r món”. La prepotència i el menyspreus campen lliurament pels centres de detenció preventiva per a immigrants.

Excel·lent actuació de Richard Jendkins (que ha guanyat diversos premis per aquest paper; per a qui li soni la cara, és el psiquiatre de Algo pasa con Mary) i de la palestina Hiam Abbass, magistral en el seu paper de vídua elegant a l’estil “madre coraje”.

NO MIRES PARA ABAJO

2009-05-16T23:39:00.007+02:00

Argentina-França 2008

84 min.

Guió i direcció: Eliseo Subiela

Protagonistes: Leandro Stiuelman i Antonella Costa

Festival de Montreal: millor pel·lícula latinoamericana

Festival de Madrid: millor actor, millor actriu, millor pel·lícula, premi del públic

Festival de Lleida: millor pel·lícula

Festival de Guadalajara: millor director

De què va

L’Eloy és un noi de 19 anys que treballa al negoci familiar al mig d’un cementiri. De sobte un dia apareix Elvira a la seva vida, amb molta més experiència sexual que ell i una manera de veure i viure les coses molt diferent. Amb ella aprendrà pràctiques sexuals que li eren desconegudes (sexe tàntric) així com una manera diferent d’experimentar les relacions de parella.

El que em sembla

Vaig haver d’anar a la fira de Biocultura per descobrir aquesta petita joia. He dit petita? Vull dir aquesta gran joia!

Cinema eròtic (del millor), cinema espiritual (amb consciencia), cinema romàntic (una historia d’amor), amb una mica d’humor, valentia, frescor…

No estem parlant d’una manual de sexe tàntric, sinó d’un noi i una noia que es troben i es comencen a conèixer a través del sexe. Realment és un bon aprenentatge per aquells homes (i dones) oberts de ment que no tinguin problemes a l’hora d’aprendre noves tècniques i que busquin diferents i diverses maneres de satisfer una dona defugint del més tòpic i típic al que estem acostumats.

Però l’aprenentatge no és només sexual, sinó també espiritual i vital. Com estimar sense ser possessiu; com estimar des de la llibertat i la tolerància. En definitiva, Com Estimar.

He descobert que Eliseo Subiela és el director de la mítica “El lado oscuro del corazón” y que la seva filmografia està plena de petites gran joies. Només veient els títols de les seves pel·lícules ja veiem quina és la seva temàtica habitual. Pel que sembla està dedicant la seva vida a investigar sobre què és l'amor, com estimar, com fer l'amor...

Alguns exemples:

1992 – El lado oscuro del corazón

1995 – No te mueras sin decirme adonde vas

1996 – Despabílate amor

1997 – Pequeños milagros

2001- El lado oscuro del corazón 2

2005 – Lifing de corazón

2006 – El resultado del amor

SEÑALES DEL FUTURO

2009-04-23T13:48:00.005+02:00

Títol original: KNOWING
2009, USA, 130 min.
Director: Alex Proyas
Guió: Ryne Douglas, Juliet Snowden
Intérprets: Nicolas Cage, Rose Byrne, Chandler Canterbury, Ben Mendelsohn

De què va

Un professor d’astronomia, vidu i amb un fill, recupera un document guardat a una càpsula del temps 50 anys enrere. El que en un principi sembla només una successió de números sense solta ni volta, mica en mica es desvetlla com una relació detallada dels fets més importants succeïts durant els últims 50 anys, i de les prediccions futures.

El que em sembla

Espectacular pel·lícula de ciència ficció, tot i que avui en dia la franja entre “realitat” i “ciència ficció” es va escurçant cada vegada més. Comença a ser evident que hi ha esdeveniments que “semblaven escrits” i que moltes de les coses que succeeixen són clares senyals per fer-nos obrir els ulls. Aquest film es mou per aquesta estreta i afilada línia, i que cada qual es col·loqui al cantó que més li escaigui.

Tot i així, en el fons parla de l’amor cap als fills, i del que un podria arribar a fer per protegir-los. Parla de nou, com moltes altres pelis en aquests moments, del futur al qual ens veiem abocats si els humans no canviem la nostra manera de comportar-nos. Cosa per altra part, de sentit comú. Planteja la teoria de que les desgràcies no són més que avisos o crits d’atenció, i que en les nostres mans està la salvació, o la desaparició com a espècie. Parla de que no estem sols... a l’Univers.

Menció especial pel concepte de les “càpsules del temps”, en el qual em quedo amb ganes d’aprofundir més. Es podria proposar a les escoles com a part del temari a l’assignatura d’història: càpsules del temps.

Tot arribarà...

A CIEGAS

2009-04-23T13:35:00.005+02:00

“Creo que no nos quedamos ciegos,
creo que estamos ciegos.
Ciegos que ven, ciegos que, viendo, no ven.”

José Saramago, Ensayo sobre la Ceguera, novel·la en que es basa el film.

Títol original: Blindness
2008 Brasil-Ecanadà-Japó
Director: Fernando Meirelles
Guió: Don McKellar
Intérprets: Juianne Moore, Mark Ruffalo, Danny Glover, Alice Braga, Gael García Bernal, Yusuke Iseya

De què va

Un home es queda repentinament cec mentre condueix de tornada a casa seva. Mica en mica, diversa gent que entra en contacte amb ell, també perd la vista, com si es tractés d’algun virus contagiós que els oculistes no saben com tractar. Per això es decideix que els afectats han d’entrar en quarentena.

Què en penso

Espectacular i interessant pel·lícula d’intriga i suspens si no sabeu encara el que passarà (mireu de no llegir tot l’argument abans d’anar al cine, perquè s’esvairà part de la màgia.) El que comença com una petita incidència en un home qualsevol, acaba convertint-se en una al·legoria social, o una metàfora impressionant dels temps que vivim. Mereilles, director també de “El Jardinero Fiel” o “Ciudad de Dios”, explica que va passar-se hores i hores amb els ulls tapats mentre preparava el rodatge, en busca d’inspiració. I de fet la va trobar, perquè la sensació de claustrofòbia és molt real. I la sensació d’impotència, i d’injustícia, i de consternació. Un es pregunta: això realment podria arribar a passar...?

El film pot interpretar-se com una metàfora de les reaccions personals i polítiques front els desastres naturals (hi ha els que es creixen i ajuden; hi ha els que s’aprofiten i abusen...). També com una al·legoria dels temps que vivim; una reflexió sobre triar o no veure el que està succeint al nostre voltant (com diu Saramago, ciegos que viendo... no ven). També hi ha un cru anàlisi dels instints primaris, una dura exploració de la consciència humana (en els pitjors moments, afloren els instints més baixos o les passions més fortes).

En tot cas, una pel·lícula oberta a un munt d’interpretacions, i dirigida a un públic adult que té ganes de reflexionar sobre la existència humana. Un granet més de sorra per intentar elevar la consciència mundial.

Saramago, escriptor portuguès que va guanyar el Nobel de Literatura al 98, amb novel·les com aquesta “Ensayo sobre la ceguera” o d’altres com “La caverna” o “Ensayo sobre la lucidez” s’està convertint en un dels principals filòsofs del nostre temps, intentant donar un crit d’atenció a la humanitat sobre el camí pel qual anem... Esperem que el seu proper llibre no s’hagi de dir “Ensayo sobre la sordera”...

GRAN TORINO

2009-04-23T12:21:00.004+02:00

2008 USA I AUSTRÀLIA
2009, 116 m.
Director: Clint Eastwood
Guió: Nick Schenk
Actors: Clint Eastwood, Christopher Carley, Bee Vang, Ahney Her

De què va

Walt Kowalsky, mecànic jubilat i excombatent de Corea, es queda vidu. La seva dona, abans de morir, va deixar encarregat al jove capellà del barri que cuidés del seu marit. I això intenta... malgrat els desplants d’en Walt, que se sent sol envoltat de veïns de la ètnia hmong als quals menysprea. L’únic que el fa feliç és netejar i pulir la seva joia automovilística: un Gran Torino del 72.

El que en penso

Excepcional retrat d’un home sol, en la vellesa. Un solitari endurit per la vida, excombatent, i ara vidu, que ni tant sols confia en els seus propis fills (tampoc s’ho mereixen, la veritat). La vida però, té encara algunes lliçons per ell, pel que fa a la confiança en els éssers humans, en l’amistat, les injustícies... Té molta més capacitat d’estimar i de servei que la que ell mateix sap o ha intuït mai. I ara se li ofereix la possibilitat de mostrar-ho. Tot plegat fa que es replantegi la fe (no sé si en els homes, o en Déu), però podríem dir la FE en majúscules, sens dubte.

Eastwood s’ha convertit en el director que no defrauda mai... i sap descobrir guions on altres no han vist més que lletres... En aquest cas, igual que en la seva anterior pel·lícula “El Intercambio” el guió és d’un guionista novell (Nick Scheink). D’això se’n diu bona intuïció!

SLUMDOG MILLIONAIRE - EL CHICO QUE SABIA LAS RESPUESTAS

2009-02-25T14:47:00.005+01:00

2008, GB, 120 min.
Director: Danny Boyle
Guió adaptat: Simon Beaufoy (basat en una novela de Vikas Swarup)
Intérpretes: Dev Patel, Freida Pinto, Madhur Mittal, Anil Kapoor, Irrfan Khan, Mia Drake

8 Oscars
4 Globus d’Or
7 premis Bafta

De què va

Jamal Malik, un jove cambrer sense estudis criat en un pobre suburbi musulmà de Bombay (d’aquí slumdog, que significa “gos de chabola”) es presenta al popular concurs ¿Quien quiere ser millonario?. Incomprensiblement, arriba fins a la pregunta final, moment en que es qüestiona la seva honestedat i és interrogat per la policia. Al fil d’aquest interrogatori i de les preguntes del concurs, anem coneixem la seva vida i els motius que l’han portat fins al programa.

Què en penso

Genial ! !

Fantàstica ! !

Amb muntatge fragmentat i trepidant, passant del present al passat contínuament, anem coneixent mica en mica la vida d’en Jamal. Descobrim que és una persona honesta, fins i tot innocent, que valora per sobre de tot els amics i l’amor. Orfe des de molt petit, sobreviu als carrers de Mombay amb el seu germà, el qual té una personalitat completament oposada a la d’ell: és egoista, manipulador i es mou per l’ambició i els diners. El tàndem que fan els ajuda a sobreviure en una societat cruel i miserable. Si més no, es tenen l’un a l’altre. El seu destí el porta inexorablement a concursar en aquest famós programa arreu del món “¿Quien quiere ser millonario?”. I quan arriba fins a la última pregunta, el país sencer es paralitza per veure el desenllaç. Una expectació similar a la provocada per la recent investidura d’Obama. L’expectació que generen les coses que estem acostumats a que no passin mai.

Haig de dir que feia moooolt temps que no m’ho passava tant bé veient una pel·lícula. És realment colpidora i impressionant. Rius, plores, pateixes... cinema en estat pur! Alhora que ens mostra la total i absoluta fragilitat de l’ésser humà, subratlla la seva capacitat de superació i regeneració en front de qualsevol situació. I el motor de tot: l’amor.

Es mereix tots els premis i tots els Óscars del món (això ja està passant).

Filmografia de Danny Boyle (un director a seguir a partir d’ara).

Totes són altament recomanables!

1994 Tumba abierta
1996 Trinspotting
1997 Una historia diferente
2000 La playa
2002 Millones
2007 Sunshine
2008 Slumdog Millionaire

THE READER - EL LECTOR

2009-02-23T10:44:00.005+01:00

2008, USA, Alemanya, 124 min.

Director: Stephen Daldry
Guió: David Hare
Intèrprets: Kate Winslet, Ralph Fiennes, Bruno Ganz

La kate ha guanyat aquesta matinada l'Oscar a la millor actriu!

Se'l mereix!

De què va:

Alemanya posnazi. En Michael, un noi de 15 anys s’enamora passionalment d’una revisora de tiquets de tramvia que li dobla l’edat, la Hanna. El que per ell és una història d’amor per ella no és més que una relació sexual amb dret a lectura. Molt aviat, la Hanna comença a demanar-li que li llegeixi llibres, que la fan viure en altres móns que ella desconeixia. Un dia, ella desapareix de sobte, trencant-li el cor. Anys després, quan estudia dret a la Universitat, en Michael retroba la Hanna en un judici. Ella és jutjada per col·laborar amb el règim nazi, i això destrossa la imatge romàntica que en tenia d’ella.

El que en penso:

És difícil saber què pensa i sent en Michael quan, encara no recuperat del mal que li va fer ser abandonat, es retroba amb la seva antiga amant en una situació com aquesta. Com és possible que la persona a qui portes tants anys estimant... en realitat sigui una assassina?

Però encara és més difícil saber què en pensa ella. És en el fons bona? És en el fons una mala persona? Existeix el bé i el mal? El que està clar és que ella no té consciència d’haver actual malament; senzillament era la seva feina i va fer el que li manaven. ¿Realment és possible tancar els ulls a tot el que et manen encara que vegis que això està costant la vida d’altra gent? Això és ser innocent? Això és ser culpable? És més culpable el que dona l’ordre de matar o el que l’executa?

Preguntes que no són fàcils de contestar. Tampoc ho pretén la pel·lícula... el que fa és plantejar-les de la mà de dos entranyables personatges ben construïts per l’autor de la novel·la en que es basa el film: Bernhard Schlink. Sembla que la novel·la és parcialment autobiogràfica, tot i que no sé quina part és la real i quina la inventada... En tot cas, se l’ha acusat de simplificar en excés els judicis contra els criminals de guerra nazis. Jo no ho veig així. La història no parla sobre els criminals de guerra, només és una part més de l’argument, i només se n’explica el que ens interessa per la història. Les pel·lícules de ficció no ho han d’explicar tot, han d’explicar el que sigui útil per la història. Sinó, serien documentals.

I en el fons, tot plegat no és més que una història d’amor. L’Amor (en majúscules) sempre està darrera les grans històries. I la prova d’amor d’ell cap a ella quan està a la presó... és immensurable (no l’explico perquè forma part de la trama... i és maco anar-ho descobrint mica en mica). En el silenci i en la distància, ell li sap fer arribar que l’estima i li demostra sobradament. Un altre tema ja, és que la destinatària de tant d’amor tingui la capacitat d’acceptar-lo i rebre’l. Que no el té.

Mentre hi ha gent que regala l’amor a cabaços... hi ha gent que no el sap ni rebre. Probablement no se sentin dignes de rebre tant. És el món... que ens ha toca viure.

LA CLASE

2009-02-09T13:54:00.012+01:00

Títol original: Entre les murs
2008, França, 128 m.
Guió i direcció: Laurent Cantet, François Bégaudeau, Vincent Caire
Intérprets: François Bégaudeau, Vincent Caire, Olivier Dupeyron i un llarg etc.

Premis: Palma d’Or Festival de Cannes 2008

De què va

François és professor de llengua a un institut de París. Malgrat l’estrès continu al que és sotmès pels seus alumnes (de 13, 14 i 15 anys) intenta per tots els mitjans transmetre’ls la passió per la seva assignatura, certa educació i fins i tot, alguns valors morals. Diguéssim que intenta preocupar-se sincerament per ells.

El que en penso

La vaig anar a veure perquè tinc un fill de 13 anys. De fet, consola veure que el teu fill no és l’únic que fa malifetes, que contesta malament o que passa de tot i de tothom. Sembla una peli força realista, que retrata bastant fidelment el dia a dia d’una classe d’institut qualsevol. El primer que faig és donar gràcies per no ser professora, seria incapaç de conviure amb un clima així dia rera dia. Es confirma de nou que l’ensenyament és i ha de ser una feina vocacional.

Tampoc és una peli de ficció normal (amb un plantejament, una trama i un desenllaç) sinó més aviat un fals documental. Dic documental perquè reflecteix el dia a dia de la classe sense haver-hi una línia argumental, i perquè els joves protagonistes no sóc actors, sinó alumnes reals. Però dic fals, perquè està clar que hi ha escenes que s’han "forçat" per arribar a un destí determinat i que només pel fet d’haver-hi càmeres a l’aula, ja deixa de se real el que hi succeeix.

A l’institut on es va rodar la peli es varen fer diversos tallers d’improvisació per trobar als alumnes que havien de protagonitzar el film. En van triar uns 25, i la veritat, chapeau per la tria! Al capdavant, com a tutor del grup, apareix un fantàstic François Bégaudeua, antic professor a la vida real, i escriptor del llibre en el qual es basa la pel·lícula. L’experiment es va rodar amb tres cameres i imagino que es deurien filmar centenars d’hores per poder disposar de suficient material pel muntatge final. Una càmera enfocava permanentment el mestre, una altra l’alumne que intervenia i una tercera càmera filmava imprevistos de la classe, que són els que donen la sensació de més realitat a la pel·lícula. Per rodar una escena es partia de les bases plantejades al guió, i s’improvisava a partir d’aquí, aconseguint unes interpretacions prou espontànies i interessants.

El films va guanyar la Palma d’or a Cannes, per tant, ha agradat molt als francesos. Allà (i aquí) hi ha una discussió permanent pel que fa a l’educació i aquest film és una aportació més al discurs de l’ensenyament en general. Mostra el que hi ha, amb honestedat i sense demagògia. Crec que tots els profes d’institut l’haurien de veure, i posar-se analitzar què fa bé i què fa malament en François. I tampoc estaria malament que a Espanya o Catalunya es fes algun film així en relació al món de l’ensenyament, alguna proposta tan real i tan propera com aquesta… Algun valent?

EL INTERCAMBIO

2008-12-25T22:20:00.002+01:00

2008, USA, 141 min.
Director: Clint Eastwood

Guió: J. Michael Straczynski

Música: Clint Eastwood

Intérprets: Angelina Jolie, John Malkovich, Jeffrey Donovan,

Colm Feore, Amy Ryan, Michael Nelly

De què va

Los Angeles, año 1928. Christine Collins és mare soltera. El seu fill, de 9 anys, desapareix un dia que ella està treballant. Al caps d’uns mesos, la Policia diu que l’ha recuperat, però el noi que li “tornen” no és el seu fill. Malgrat to, la Policia s’entesta en que aquell nen sí és el seu fill, posant en dubte l’estabilitat psicològica de la mare…

Comentaris

Quan dic que tinc un altar a casa meva, i que hi ha una foto de’n Clint Eastwood, no estic exagerant en absolut. És la pura realitat.

Tinc poques coses a dir d’una pel·lícula que m’ha sorprès molt gratament. Fins i tot l’Angelina Jolie fa un paper espectacular en aquesta ocasió. Malgrat al principi del film un es pensi que ja li han explicat tot... la trama va avançant i avançant; sorprenent-te a cada pas amb noves informacions, amb nous personatges, deixant-te clavat a la butaca durant més de dues hores. Sorprenent. I més si tenim en compte que la història està basada en fets reals.

Va ser el guionista, en J. Michael Straczynski, qui indagant en els enormes arxius de l’Ajuntament de Los Angeles va trobar les transcripcions del Consell de Benestar Social per al cas de Christine Collins i va pensar que aquella història no podia ser certa. Va investigar durant un any fins a trobar totes les peces del puzle i va acabant escrivint el guió. Com ell diu, en homenatge al coratge i la valentia de la mateixa Christine Collins. Va ser aleshores quan es va posar a buscar el director i la productora per a la seva història, i ho va trobar: Clint Eastwood i Imagine Entertainment.

LA OLA

2008-12-01T14:17:00.007+01:00

Títol original: Die Welle
2008 – Alemanya, 108 min.
Director: Dennis Gansel
Guió : Dennis Gansel i Peter Thorwarth
Intérprets: Jürgen Vogel*, Frederick Lau, jeniifer Ulric, Max Rielmelt

De què va

PODRIA TORNAR A PASSAR?

En realitat va d’això, de si podria tornar a passar o no. Podria repetir-se el nazisme? Podria tornar a governar un "Hitler"? Podria repetir-se l’holocaust?
Un professor d’institut ha d’explicar als seus alumnes què és una Autocràcia. Els joves no entenen el que va arribar a succeir a Alemanya, i comencen a fer preguntes, com ara si això podria tornar a passar mai. El professor, més aviat d’esquerres i ex-okupa, decideix fer un experiment amb els seus alumnes…

Comentaris

Sentir-nos part d’un grup ens fa sentir més importants? Penso que aquesta és la pregunta més important que planteja aquest film. Quan algú no és (o no se sent) valorat pel seu entorn: família, pares, amics propers… i de sobte té al seu voltant gent que (suposadament) confia en ell, i que (suposadament) el valora i el té en compte… és capaç de fer el que sigui per mantenir aquesta "nova família" i aquest "nou estatus" adquirit. Faria el que fos per mantenir aquest nou model de vida, per sentir-se estimat, per sentir-se important, per sentir-se formar part de quelcom, sigui el que sigui, i tingui la ideologia que tingui...
Fins i tot matar??

Aquesta versió de com i perquè es formen els "grups de persones" explica no només la formació de grups polítics, sinó també de grups religiosos, sectaris, territorials, nacionals, associatius… Òbviament no estic dient que totes les persones que formen part d’un grup siguin així, ni molt menys. Però potser sí unes quantes… I quan aquestes quantes arriben a ser moltes, és quan comença la "franja perillosa" de qualsevol agrupació de gent. És quant apareixen els fanatismes, els radicalismes: Nosaltres som millor que tots els altres! O no és obvi que els nacionalismes i les religions han estat l’origen de totes les guerres?

Sempre que un individu perd (o entrega) la seva llibertat personal a un grup, el líder d’aquest grup "rep" el poder de tots els seus adeptes. En aquest moment… ja tot depèn d’alçada moral d’aquest líder.

Això vol dir que no hi ha d’haver grups? En absolut. Vol dir que abans de formar part de qualsevol grup, hem de tenir clar quina és la nostra postura, la nostra opció, i no deixar-nos manipular. I mai, entregar el nostre poder i la nostra llibertat a ningú. Ni tan sols en nom de l’amor.

El film està basat en la novel·la LA OLA, del professor William Rones, que és qui va viure en primera persona aquesta història als anys 60 a uns Institut dels EEUU. Quan Dennis Gansel (guionista i director d’aquesta pel·lícula) va llegir la novel·la es va preguntar: què hauria fet jo? Hauria seguit la corrent? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer tots per saber si el que va passar, podria tornar a repetir-se…

No, segur que no.

* Jürgen Vogel és el mateix actor alemany que va protagonitzar "La suerte de Emma". Podeu veure la meva crítica del mes de gener una mica més avall. Sembla que sap triar papers interessants...

DIARIO DE UNA NINFÓMANA

2008-10-31T11:51:00.005+01:00

2008, Espanya, 105 min.

Director: Christian Molina

Guió: Cuca Canals

Intérprets: Belén Fabra, Leonardo Sbaraglia

Basada en el llibre del mateix nom de Valérie Tasso

De què va

La Val és una noia a la que li agrada gaudir del sexe sense embuts... i això fa que els seus “partenaires” sexuals la vegin més com un objecte que com una dona...

De què vol anar

En realitat vol anar de la igualtat de sexes, i d’allò tan summament dit de que un home promiscu és un “Don Juan” i que una dona promíscua una “Puta”... Però afortunadament la societat va canviant... o no?

El que es veu

El que es veu és el camí d’una noia per trobar-se a ella mateixa. A vegades cal fer moltes coses i donar moltes voltes abans no es troba el que et fa feliç. Trobar-ho i adonar-te que ho has trobat és el que tots busquem.

Sexe? Erotisme?

La pel·lícula és més sexual, que no pas eròtica. En això el títol no enganya. Penso que la pel·lícula guanyaria si fos una mica... més eròtica. Però la química no és tan fàcil d’assolir, a vegades.

Per cert, segons Valérie Tasso, el seu llibre era autobiogràfic. Però ara, a les entrevistes sobre la peli, va dient que tot és mentida... Com s’explica això? Era només una manera de promocionar el seu llibre??

La polèmica

Hi ha hagut problemes a Madrid amb els cartells anunciadors del film... Curiós, avui en dia, oi? Sembla que hi ha sectors de la societat que encara no entenen que d’aquesta manera encara fan més publicitat a la pel·lícula. I segurament algun d’aquests “salvadors de virginitats” que ha atacat el cartell ha anat a alguna sessió golfa a veure la peli... (d’amagades de la seva dona i els seus fills, clar!) ... com si anar a veure una peli com aquesta fos dolent... Potser fins i tot sigui més didàctica que moltes altres que hi ha actualment a la cartellera.

Els actors

És fantàstic que l’actriu protagonista (Belén Fabra) sigui desconeguda pel gran públic. He buscat informació i ve del món del teatre. Després va fer un parell de papers secundaris i ara fa el salt a protagonista. El seu personatge guanya en profunditat al ser desconeguda... a més, com a actriu, és una tria molt valenta. Per altra banda el Leonardo Sbaraglia està fantàstic, camaleònic diria jo, i suma punts per convertir-se en un dels meus actors preferits. I els secundaris estan a l’alçada, com La Geraldine Chaplin, l’Àngela Molina, o el Jorge Yamam, en el paper del tetraplèjic que li canvia la vida. (no comprenc en absolut algunes crítiques que he llegit que diuen que el pitjtor d’aquesta peli és la direcció d’actors... ummm)

L’ambient

Si voleu respirar l’ambient del film, us recomano que veieu aquesta escena. No és un tràiler, només una escena cap a la meitat del film, però és suficient. Sense sexe. Reserveu-vos les escenes de sexe per la sala gran!

EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS

2008-10-08T14:36:00.003+02:00

Regne Unit/ USA 2008
Guió i direcció: Mark Herman
Intèrprets: Asa Butterfield (Bruno) Jack Scanlon (Shmuel)
Basada en el llibre "The boy in the striped pyjamas" de John Boyne

De què va
Bruno (8 anys) és el fill d’un oficial nazi. Shmuel (8 anys) malviu a un camp de concentració. Es fan amics a través del filat electrificat del Camp.

Què en penso
La història és la que ja coneixem… vista a través d’uns ulls innocents, en aquesta ocasió. Tot i que res sorprèn, la mirada és nova i fresca.
M’agrada pensar en la metàfora de la vida que implica aquesta pel·lícula. Quanta gent es relaciona amb els altres d’aquesta manera, a través d’un filat o una xarxa. I a cada banda del filat, cada qual viu abstret en el seu món, sense poder (o voler) comprendre ni entendre el món de l’altre. El que fa el Bruno és realment valent… saltar a l’altre costat…

El que em va passar
El que més em va afectar no va ser la peli en sí, sinó quan va acabar. El final és realment colpidor, d’aquells que et deixa "clavat" a la butaca. El que em va sorprendre quan es van encendre les llums és comprovar com la gent no estava afectada pel que acabaven de veure. S’aixecaven de les butaques rient i parlant com si acabessin de veure una peli de Wall Disney. Tan insensibilitzats estem al dolor aliè? A les injustícies? Al món en què vivim…?

VICKY CRISTINA BARCELONA

2008-09-29T13:51:00.007+02:00

USA i ESPANYA, 96 minuts
Guió i direcció: Woody Allen
Intèrprets: Javier Bardem, Rebecca Hall, Scarlett Joansson, Penélope Cruz

De què va

Dues turistes americanes venen tot l’estiu de vacances a Barcelona, on coneixeran un pintor espanyol que les convida a passar un cap de setmana a Oviedo, on començarà entre els tres una "especial" relació d’amistat, que es ve a "arrodonir" amb un quart personatge femení, Maria Elena, ex dona del pintor. La turbulenta i passional història entre els quatre… durarà el que durin les vacances.

El que en penso

M’agrada poder dir que l’Allen no es va deixar enlluernar ni "atontar" per tota la parafernàlia que es va muntar pel seu rodatge a Barcelona. M’esperava alguna mena de pamflet publicitari de la Barcelona gaudiniana, però va a ser que noo!!. L’experiència de tants anys i tantes pel·lícules va servir per a molt i va rodar a Barcelona un dels seus films més reeixits. Em trec el barret.

Personatges ben definits, i complexes alhora. Un guió magistralment obert i tancat. I uns decorats fantàstics: Barcelona i Oviedo. No hi ha els típics i tòpics estereotips de l’Espanya dels toros i la pandereta, més aviat al contrari. Els personatges són universals i la història podria ser ubicada a qualsevol altre lloc del món.

Per altra banda, hi ha una visió molt madura de les relacions de parella, i fins i tot, de més enllà de la parella… amb punts de vista per tots els gustos. I com sempre, un diàlegs espaterrants i extremadament divertits, sobre tot quan són a tres bandes (Cristina – Maria Helena i Juan Antonio) i a dos idiomes: anglès i espanyol. Realment fantàstic. És obligatori anar-la a veure en Versió Original… si un no es vol perdre les millors escenes de la pel·lícula.

UNA PALABRA TUYA

2008-08-26T14:41:00.004+02:00

Espanya, 95 m.
Guió i Direcció: Ángeles González Sinde
Intèrprets: Malena Alterio, Esperanza Pedreño, Antonio de la Torre
Adaptació d’una novel·la d’Elvira Lindo.

Premis
En tindrà...

De què va
Rosario i Milagros son, o millor dit, "intenten" ser amigues de la millor manera que saben. Tenen problemes de feina i mals d’amor, i s’enfronten al dia a dia el millor que poden i saben. Se senten i estan soles. Com sortir d’aquesta espiral?

El que en penso
Poques vegades una peli m’havia fet posar tan trista. Una amiga m’ha dit que anar el cinema no és per a això, sinó per a divertir-se. No tinc res en contra de divertir-me, però tampoc tinc res en contra de la tristesa. També forma part de les nostres vides. No podem pretendre estar sempre alegres i contents. O sí?

La peli parla de la solitud. De la solitud existencial. I ho fa amb uns personatges que no tenen res de res. Ni parella, ni fills, ni amics… I han tingut pares perquè obliga la biologia… però tampoc mereixen rebre aquest nom. Ja ho diu la saviesa popular: qui no ha estat estimat, difícilment podrà estimar ningú.

Fantàstiques les dues actrius. Al principi les trobava una mica exagerades en el papers… però els papers han anat guanyant la partida amb excel·lent. Auguro un "goya" per Esperanza Pedreño, la divertida "Cañizares" de "Càmera cafè", aquí irreconeixible. Ha nascut una actriu camaleónica, de les bones!

El diàleg/discussió/enfrontament de les dues protagonistes al mig del carrer brut, en plena nit, quan acaben de trobar el nadó… és realment magistral. El millor moment del film amb diferència. Molt bé Àngeles – guionista i directora – realment saps arribar a la medul·la!

Naixem sols, i morim sols. I moltes vegades sentim aquesta solitud tan profundament, que no hi ha res que pugui mitigar aquest dolor. Només queda superar-lo, dia a dia, en solitud.

PERSEPOLIS

2008-06-17T00:11:00.006+02:00

França, 2007, 95 min.

Guió i Direcció: Marjane Satrapi, Vicent Paronnaud

Intèrprets: dibuixos animats fets a mà

Seleccionada per França per als Oscars 200

Premi del Jurat al Festival de Cannes 2007

De què va

Història autobiogràfica (de la pròpia Marjane Satrapi) on explica la seva infantesa i adolescència dins un règim fonamentalista islàmic. (De fet, Persépolis és l’antic nom de Teheran, capital d’Iran)

El que en penso

Jo desconeixia que la revolució islàmica, que obliga a anar a les dones amb vel a l’Iran, havia estat al 1979. Abans d’això, el poble iranià vivia de manera molt més democràtica i lliure. La instauració de la República islàmica va significar l’empresonament de milers de persones i la retallada d’un munt de drets i llibertats dels que fins aleshores gaudien els ciutadans.

És a dir, quan aquí s’iniciava el període democràtic… allà s’instaurava la dictadura…

Marjane és petita quan tot canvia al seu país, i per força, a casa seva. Un poble ple de vitalitat i alegria ha de començar a viure de portes endindre per poder-se mantenir en la legalitat. Per exemple, fer les festes d’amagades, ocultar l’alcohol, els llibres, no poder parlar amb el teu xicot dins del cotxe, o haver de tapar-te la cara per sortir al carrer… Els seus pares, preocupats per ella, decideixen enviar-la a estudiar a l’estranger, concretament a Viena. Allà és vista com un “bitxu raro” pels seus companys “europeus”, ja que Marjane prové d’un país d’on només ens arriben notícies de terroristes… i fonemantalisme radical. Es pregunten si és possible que a l’Iran hi visqui gent normal…

La tècnica

El film és l’adaptació d’un còmic de la mateixa autora, Marjane Satrapi, que ens explica el que passava al seu país quan ella era petita. Pertany al gènere d’animació, dibuixat a mà, amb una tècnica que es podria definir avui en dia de rudimentària, però… el resultat no ho és amb absolut. L’ús de poc color (predominància en un 90% del blanc i negre) fa que la història tingui molta més força i cruesa. Sincerament, jo diria que el resultat és SUBLIM. Desconeixia que amb dibuixos tan senzillament esbossats i amb tan poc color, es pogués crear tanta expressivitat i tant emotivitat. Emoció que manca a tantes altres pel·lícules amb molts més mitjans tecnològics.

Altres

Tot i ser nominada per França a la cerimònia dels Oscars en l’apartat de millor pel·lícula estrangera (proposta arriscada i valenta), no va ser seleccionada…

Senzillament genial. Cal veure-la. Ens fa obrir els ulls pel que fa als països àrabs. Allà no tothom és igual, com ens volen fer creure.

ELEGY

2008-05-05T23:27:00.003+02:00

2008, USA, 108 m.
Direcció: Isabel Coixet
Guió: Nicholas Meyer
Intèrprets: Ben Kingsley, Penélope Cruz

De què va

Un madur i carismàtic professor d’universitat intenta lligar-se una de les seves jovenetes alumnes, tal com ve fent des del principi del temps. Aquesta vegada, però, la relació prendrà rumbs diferents als que ell s’esperava… i haurà de triar entre la seva llibertat i el seu amor.

El que en penso

D’entrada el coktail Coixet-Kingsley-Cruz em sembla realment explosiu i agosarat. A més, vaig haver de vèncer molts recels abans de tornar-me a ficar a veure una peli de la nostra “Pe”. Però, malgrat ella, és una molt bona pel·lícula. I parla molt més obertament del sexe i de l’amor que moltes altres pel·lícules suposadament modernes, però terriblement carques en el plantejament. Aquí es parla de la duresa de fer-se gran; de la solitud; de si és millor dedicar una vida al plaer (sexe) o a la comunicació (amor); de la por al deteriorament del nostre cos, a la malaltia, a la mort… I tot plegat sense alliçonar en cap sentit ni prendre’n partit. Un film realment extraordinari i sobri… que et fa venir ganes de llegir la novel·la de Philip Roth (El animal moribundo) en la qual està basat, i que ha de ser una petita joia literària.

Costa veure al nostre “Gandi” en un paper tan eminentment seductor i sexual… però Kingsley demostra ser un extraordinari actor, mentre no puc dir el mateix de la srta Cruz. ¿Què tindrà aquesta noia que “emboba” a tants homes… sense tenir gens de carisma? Aquest és un tema que també es toca a la peli. El millor amic del professor intenta avisar-lo, resultant-ne un dels millor diàlegs de la peli: les dones guapes són transparents… perquè en realitat no les podem veure. Ens enlluernem amb la seva carcassa… però mai arribem a saber què o qui hi ha a dins.

El pitjor

El nom cubà de la “Pe”: Consuela… :-(

Per Déu, a ningú se li va acudir un altre??

¿Per què tots els hispans de les pelis americanes han de ser cubans o mexicans? No podrien ser espanyols?

COBARDES

2008-04-28T22:18:00.003+02:00

Espanya,2008, 89m
Guió i direcció: José Corbacho i Joan Cruz
Intérprets: Lluís Homar, Elvira Mínguez, Paz Padilla, Antonio de la Torre, Javier Bódalo, Eduardo Espinilla, Eduardo Garé

De què va

En Guille es fill de bona família, i és aparentment un bon noi que fa segon d’ESO. Bones notes i bon esportista. Gabriel també és un bon noi, però hi ha un petit detall que el fa diferent: té el cabell vermell. Això fa que els que tenen aspiracions a ser maltractadors… (com el Guille) el triïn com a víctima propícia…

El que en penso

El joc de la vida és ple de botxins i víctimes… però quan ho veiem en els infants és especialment dur. La peli és un retrat bastant realista de com viuen avui en dia els nostres adolescents (mòbils, plays, PC’s, i pares treballadors que disposen de poc temps per compartir amb ells). Però l’ara anomenat bullying és més vell que el cagar ajupit, i per tant, no podem culpar-ne a la tan criticada societat actual. Imagino que les arrels i les causes del maltractament infantil són molt més profundes i complicades. Sempre hi ha hagut gamberros a les aules, i malauradament, potser sempre n’hi haurà.

Queda clar al film que molta part de la responsabilitat parteix dels pares, donat que els fills no fan més que repetir patrons. I per ser pare/mare cal estar sempre a l’aguait. Deixar-los fer amb llibertat sempre que no es converteixi en llibertinatge; deixar fer als nostres fills sense que la llibertat d’ells interfereixi en la dels demés; sense ús de la crueltat, ni de la violència… I deixar que es fotin totes les òsties possibles per ells mateixos. Malgrat l’instint de protecció ens digui el contrari…

Moltes vegades els matrimonis no se suporten (i això també surt reflectit a la peli), i els fills, que no poden posar-se de cap de les parts, han de fer equilibris per mantenir-se en la corda fluixa. Els pares sempre pensen que “ells” no s’adonaran del que passa, però sempre s’adonen. I jo penso que és cruel criar fills així: fruit del desamor i la incomunicació. Després aquests pares volen que els seus fills siguin persones emocionalment sanes i equilibrades…

Afegeixo

Genial la Paz Padilla, en un paper dur i contingut. Per fi algú ha tingut la fantàstica idea de donar-li un altre tipus de paper… i l’ha encertat.

M’agrada la resolució del conflicte, perquè es soluciona amb intel·ligència. L’adult que aconsella en Gabriel com sortir-se’n del paper de víctima li diu: reacciona amb intel·ligència, que és el que ningú s’espera que facis… Un altre tema és quina mena d’adult li dona aquest consell… però això és algo que no puc desvetllar perquè forma part de les sorpreses del final de la peli…

BUDA EXPLOTÓ POR VERGÜENZA

2008-03-26T23:54:00.005+01:00

Iran, 2007, 81 min.

Directora: HANA MAKHMALBAF

Guió: MARZIYEH MESHKINI

Intèrprets: Nikbakht Noruz (Bachtay), Abbas Alijome (Abbas), Abdolali Hoseinali

***

Premi especial de jurat (Festival de San Sebastian 2007)

***

De què va

Sota les restes de l’enorme estàtua de Buda (Afganistan) que varen destruir els Talibans al 2001, hi viuen encara, en coves excavades a les roques, mils de famílies pobres. Bakhtay, una nena de 6 anys, incitada pel seu veí, Abbas, també de 6 anys, decideix que vol anar a l’escola per sentir històries boniques. De camí a l’escola, s’anirà trobant amb d’altres nens i situacions que reflecteixen la violenta societat en la que viuen (o malviuen) aquestes famílies.

Comentaris

Una història senzilla, un món complexa. Els jocs dels nens... són el reflex dels “jocs” dels adults que els envolten. Tot plegat, posa la pell de gallina. I fa mal al cor.

Curiositats... o no

Els únics protagonistes són un nen i una nena de 6 anys. I la directora una noia iraní de 19 anys, que als 9 anys va fer el seu primer curt, i als 14 va rodar un documental. Si pensem que una pel·lícula d’aquestes característiques s’està exhibint a sales comercials a nivell mundial… no sé si és només una curiositat o el més important del film.

Reflexions

¿Quin serà el món que construiran aquests infants quan siguin grans? ¿Algú podrà convèncer’ls mai de que també es pot viure en pau? Hana, la directora, es pregunta si van ser realment els Taliban qui van destruir l’efígie del buda, o si una estàtua pot arribar a avergonyir-se de presenciar tanta violència i acabar explotant…

Paraules de la directora

Afganistan es un país extraño. En un periodo de 25 años, ha tenido varios gobernantes; los rusos comunistas, Al-Qaeda, el grupo islámico extremista talibán y los cristianos occidentales o laicos. Cada gobierno ha contribuido a la destrucción de Afganistán con el objetivo de salvar al país de la hegemonía del contrario. Ahora los niños de esta región juegan a dispararse entres sí con armas de madera, juegan a lapidar niñas y colocan minas en los pies del contrario. Estos niños que han aprendido a jugar simulando las guerras entre adultos, ¿Cómo actuarán con el prójimo y el futuro de la humanidad?

Hana Makhmalbaf

JUNO

2008-03-04T17:38:00.003+01:00

USA (2007) 92 min.

Director: Jason Reitman

Guió: Diablo Cody

Intèrprets: Ellen Page, Michael Cera,

Jennifer Garner, Jason Bateman

Premis

Oscar al millor guió original 2008

De què va

Juno (estrany nom per una noia… però els americans són així) té 16 anys i descobreix que està embarassada. La primera intenció és avortar, però…

Comentaris

Ha guanyat l’Óscar al millor guió original, però… jo no penso que tot l’èxit d’aquesta pel·lícula sigui degut al guió (com totes les crítiques no es cansen de dir). Més aviat penso que és fruit d’una realització molt original i d’uns diàlegs intel·ligents (els diàlegs són part del guió, però no són el guió). Però principalment, l’atractiu d’aquest film rau en la seva protagonista, en la construcció d’aquest personatge adolescent, franc, intel·ligent, irònic i una mica “antisistema”. En realitat no és la història d’una noia de 16 anys que es queda embarassada i decideix no avortar, sinó que és la història de “què fa Juno quan es queda embarassada”. Perquè també em puc imaginar perfectament la història de “que fa Juno quan li proposen matrimoni” o “què fa Juno quan va a la Universitat”… El que vull dir és que JUNO és una pel·lícula de personatge; un personatge entranyable i carismàtic; la personeta valenta i sense manies a que a tots ens agradaria ser. Per això la gent s’emociona tant amb ella…

A més a més

Fantàstica interpretació d’aquesta joveneta (Ellen Page) que estava nominada per a l’Óscar a millor actriu. I demostra que no cal ser glamourosa, ni tenir mides de Barbie, ni ser políticament correcta, per ser una dona atractiva i amb carisma. La personalitat i la seguretat en un mateix són molt més importants, i si s’aprèn a passar del que pensen els demés de nosaltres, encara millor!

Alguns crítics i/o cinèfils ja l’estan comparant a Audrey Hepburn o Meryl Streep…. Uff, quanta pressa, no?

Nota final: He triat el cartell en anglès perquè era molt més maco que l’espanyol... avorrit i soso.

2 DIES A PARIS

2008-02-28T15:44:00.009+01:00

França (2007), 96 min.

Guió, direcció, música i protagonista femenina: Julie Delpy

Protagonista masculí: Adam Goldberg

De què va

Una parella que viu a Nova York passa un parell de dies a Paris per visitar la família d’ella i els seus antics amics.

Comentaris

Radiografia d’una parella… He dit parella? Radiografia d’un home i una dona que juguen a ser parella. Durant dos dies van sorgint tot de dubtes existencials: Es coneixen? S’estimen? Es desitgen? S’aguanten l’un a l’altre? Es veuen junts tota la vida? S’odien?

Història realment valenta, i que demostra conèixer molt i molt bé les profunditats psicològiques de moltes parelles que passen anys vivint l’un al costat de l’altre sense saber gairebé res de la persona amb la que conviuen. Tot plegat no és més que teatre… i autoengany. Addició i necessitat. Por…

S’aborden temes sexuals, dels ex, de la superació -o no- de ruptures, de les mentires, de la incomunicació… sense cap mena de pudor ni concessions. Escenes i situacions límit per les que tots (o quasi tots) hem passat moltes vegades i per les que no hauríem de tornar a passar. Es pot aprendre? Segur que sí.

A més a més

Chapeau i tres hurres per la Julie Depley, que és la guionista, directora i protagonista de la peli. A partir d’ara és qüestió de seguir la seva carrera!

AHORA O NUNCA

2008-02-05T17:45:00.001+01:00

Títol original: The bucket list

USA, 2007, 97 minuts

Direcció: Rob Reiner

Guió: Justin Zackham

Actors:

Jach Nicholson i Morgan Freeman

(tanto monta monta tanto)

De què va

Dos homes “bastant madurs”, ambdós sentenciats pel càncer, coincideixen a una habitació d’hospital. I decideixen aprofitar el temps que els queda… plegats.

El que em sembla

Malgrat la sinopsi ho pugui suggerir, no va d’una relació homosexual encoberta. Més aviat va d’una certa impotència vital encoberta.

¿És que cal tenir 70 anys i ser un malalt terminal per adonar-se del que és la vida? Hem d’arribar a aquests límits? Suposo que és la lliçó que ens intenta transmetre el film:

carpe diem (la peli també es podria dir així)

aprofita el moment

viu cada dia com si fos l’últim

digues als que estimes que els estimes

perdona les ofenses

Sí, és cert, sempre és millor adonar-se tard, que mai… Però és un discurs ja molt vist… i que en aquesta ocasió no ens aporta res de nou. Són dos grans “actorassos”, és cert, però potser la història hagués estat molt més creïble si els protagonistes haguessin estat dos desconeguts. Però aleshores, és clar, no hagués estat una peli tan comercial! Fins i tot en Morgan (normalment tan discret) es contagia de l’histrionisme exorbitant d’en Nicholson. No els pots veure com a personatges reals, sinó com a guinyols d’un teatre de titelles…

Malgrat això, rius… i plores. Hi ha fórmules que als americans no els fallen mai!

Si voleu, però, veure alguna altre peli que parli d’aquest tema, us recomano “Mi vida sin mi” de la Isabel Coixet. Incomparable. Molt més real. I espanyola.

HACIA RUTAS SALVAJES

2008-02-04T17:50:00.001+01:00

USA (2007) 140 minuts

Guió i direcció: Sean Penn

Actors: Emile Hirsch, Marcia Gay Harden, William Hurt

De què va

En Christopher (22 anys) es gradua i decideix “trobar-se a ell mateix” abans de llançar-se a la piscina de la societat de consum. Es converteix en un rodamón mentre prepara el seu somni: viure a Alaska, tot sol, i en plena naturalesa salvatge.

Comentaris

Sean Penn va descobrir en una llibreria el llibre “Into the Wild” basat en la història real de Christopher McCandless. Explica que va tenir una reacció immediata i visceral quan va veure la foto d’un autobús abandonat al mig de la neu. Aquella mateixa nit, després de llegir-se el llibre, va decidir fer-ne una pel·lícula. Ha trigat 10 anys.

Moltes vegades les pel·lícules es fan per qüestions viscerals, com és el cas. I probablement són les millors. Sean Penn s’està convertint en un director excepcional, explicant les històries que realment vol explicar, i no les històries que molts espectadors volen veure per no haver d’utilitzar el cervell.

Aquest film narra l’experiència d’un viatge existencial, un viatge cap a la recerca del sentit de la vida, de la naturalesa, de la simplicitat: menys és més. Un es va deixant conquistar per la personalitat d’aquest noi, valent, impetuós, idealista, honest, capaç de portar els seus ideals i principis fins al final, encara que aquests principis li costin la mort. Val la pena? No val la pena? Això és decisió de cada un...

La seva vida de hyppie pels Estats Units ens mostra que a vegades la nostra “família” de veritat no són els nostres pares biològics o els nostres germans de sang, que ens ha imposat la mare naturalesa, sinó que anem trobant la nostra "própia familia" al llarg de la vida… quan realment comencem a triar la gent amb la que volem compartir el camí, o el trajecte; en autobús, o a peu...

LA SUERTE DE EMMA

2008-01-16T23:32:00.001+01:00

Alemanya, 2006, 99 min.

Director: Sven Taddicken

Guió: Claudia Schreiber, Ruth Toma

Intérprets: Jördis Triebel, Jürgen Vogel

De què va

En Max, venedor de cotxes, rep la notícia que s’està morint. Pretén marxar a Mèxic a passar els seus últims dies... però el destí el porta fins a una granja de porcs, regentada per una estranya i solitària noia, l’Emma.

Comentaris

L’argument i la posta en escena no podrien ser més senzills. En canvi, la força i sinceritat d’aquesta peli traspassa totes les fronteres. El que podria haver sigut una típica història de “chico conoce chica, chico se liga chica, bla bla bla...” es converteix en un encadenament de detalls quasi màgics que acaben composant una tendra, divertida i apassionant història d’amor... entre porcs... això sí. I aquí està precisament la gràcia. Aquests animals no són només el decorat bucòlic de la història, sinó, una part principal i determinant. Per què? No ho puc explicar. És el secret més ben guardat de la peli...

Petits (o grans) missatges que sobrevolen la història:

Que les casualitats no existeixen

Que moltes persones només obren el seu cor, només, quan ja són cara a cara amb la mort

Que, gràcies a Deu, hi ha gent especial i sensible al món

Com, 15 porcs, poden fer més companyia que tota una societat

Com l’amor pot trencar totes les barreres i superar tots els obstacles

Que el sacrifici més gran es torna insignificant quan es fa per amor

REC

2007-11-24T21:06:00.001+01:00

España, 85 Min.
Director: Jaume Balagueró, Paco Plaza
Guió: Jaume Balagueró, Paco Plaza, Luiso Berdejo
Fotografía: Pablo Rosso
Intérprets: Manuela Velasco, Ferran Terraza, Jorge Yamam Serrano, Pablo Rosso, David Vert, Vicente Gil, Martha Carbonell, Carlos Vicente, María Teresa Ortega, Manuel Bronchud, Claudia Font

De què va

Una presentadora de TV i un càmera fan un reportatge sobre “una nit amb els bombers”. Els acompanyen en una intervenció aparentment rutinària...

Comentaris

Quedi dit per endavant que no vaig mai a veure pelis de por... Trobo que veure un telenotícies o un reality ja espanta prou i suficient com per anar a fer de masoquista al cine... Però a aquesta peli hi surt un amic meu, en Yamam, així que no podia deixar d’anar-hi.

I la veritat... no me’n penedeixo gens ni mica. Més aviat el contrari. He disfrutat d’allò més. Imitació d’un reportatge de televisió (ara tan abundants) que se’n va de les mans dels mateixos periodistes quan es troben en una situació inesperada. El càmera, però, continua gravant... fins al final. Tot per l’audiència.

El guió molt i molt imaginatiu, crea una sensació d’angoixa i terror psicològic durant tot el metratge. Us asseguro que és molt i molt real... molt i molt creïble (i a mi les pel·lícules de por m’acostumen a fer més riure que por). Hi ha escenes de “sang i fetge”, però poques; i més aviat suggerides que ensenyades. Tot això acompanyat d’una ironia molt subtil i uns quants gags, boníssims i divertits, encara que sembli mentida. Com les escenes de la família xina/japonesa, del matrimoni de vells que no paren de discutir-se, o l’homosexual passat de rosques que busca el seu millor perfil fins i tot en moments com aquests...

Em sembla fantàstic que la peli sigui espanyola (s’ha venut un ramake a Hollywood!) i a més, d’un director català.

FESTIVAL INTERNACIONA DE SITGES 2007
Premi millor actriu
Premi millor director
Premi de la crítica
Gran premi del públic Millor pel·lícula

LEONES POR CORDEROS

2007-11-13T23:06:00.002+01:00

2007 USA, 90 Min.

Director: Robert Redford

Guió: Matthew Michael Carnahan

Intérpretes: Tom Cruise, Robert Redford, Meryl Streep, Derek Luke, Michael Peña, Andrew Garfield, Peter Berg, Tracy Dali, Louise Linton, Rustee Rutherford

De què va

No hi ha argument... (això és fantàstic!). Són tres decorats en paral·lel: dues converses i un greu incident de dos “marines” americans a Afganistan. Tot aparentment independent, però tot magistralment lligat. No ens explica cap història amb principi ni final. Només (només?) ens dóna una puntada de peu al cul perquè despertem.

Comentaris

* Un senador dels EEUU (magistral Cruise) intenta vendre la seva “moto particular” a una periodista (fantàstica Streep). Parlem de la guerra d’Irak...

* Un catedràtic idealista (insuperable Redford) intenta fer “despertar” un dels seus alumnes de ciències polítiques. Parlem de l’apatia d’universitaris i joves talents...

* Dos joves americans (hispans) lluitant com a marines... defensant un país que no els va defensar mai a ells.

Roberd Redford es va igualant a Clint Eastwood en la seva particular cursa en contra del sistema americà. Genial i encara atractiu als seus 72 anys dirigeix un crit d’atenció per a la població en general.

...Roma se quema...

... y mientras tanto nosotros aquí sentados...

Aquest és el missatge central de la pel·lícula: no podem esperar a demà a moure al cul; a substituir els polítics que ens governen; a aturar la premsa que ens manipula; a acabar les guerres que alimenten als poderosos; a fer el nostre món habitable...

Sí senyor, per això ha de servir el cinema! Entretenir es tan fàcil... molt més que fer pensar la gent.

LA MALDICION DE LA FLOR DORADA

2007-11-13T23:02:00.002+01:00

2006 Hong Kong, China, 114 Min.
Director: Zhang Yimou
Guió: Zhang Yimou
Intérprets: Chow Yun-fat, Chou Jay, Gong Li, Junjie Quin, Li Man, Liu Ye, Ni Dahong

De què va

Xina, segle X, dinastia Tang. S’apropa el Festival dels crisantems (la flor daurada). L’emperador torna a Palau després de tres anys a la guerra. Anirem descobrint quines són les seves relacions amb l’emperadriu, el príncep hereu, i els altres dos fills.

Comentaris

A mi em recorda “Gladiador” però a la Xina del segle X. Fa molts anys d’això... i a més, ens és una cultura molt estranya. Costa d’imaginar-se que algú pogués viure en un Palau Imperial com el que es veu a la peli i en una opulència tan, tan escandalosa... quan a Europa estàvem en plena època feudal.

Però la història és la mateixa de sempre, que a totes les èpoques i que a totes les cultures: la lluita pel poder, relacions sexuals il•lícites, matrimonis que no es suporten, ànsies de venjança... En el fons, les misèries humanes sempre són les mateixes.

Un guió escrupolosament ajustat a les relacions familiars, a tots els secrets que els cinc membres de la família amaguen, i que, de mica en mica, anem descobrint. I de fons, la Xina Imperial. Mils i mils de soldats. Mils i mils de súbdits capaços de donar la vida pel seu emperador, per la seva emperadriu o per qualsevol altre... Uns decorats espectaculars, un vestuari fascinant, una fotografia impressionant... que encara fa més palesa la curcor interna dels protagonistes. Quan més brilla l’exterior... més podrit està l’interior.

La peli va ser seleccionada per Xina per als Oscars d’aquest any, però malauradament, no hi va arribar. Ni tant sols es va tenir en compte la magnífica i excel•lent interpretació de Gong Li... en canvi sí la de Penólope Cruz... nominada per Volver... :-(

MATAHARIS

2007-11-05T15:24:00.002+01:00

Espanya 2007, 100 m.
Direcció: Iciar Bollain
Guió: Iciar Bollain i Tatiana Rodríguez
Intérprets: Najwa Nimri, Maria Vazquez i Nuria Gonzalez

De què va

De tres dones que treballen a una agència de detectius. Les seves relacions sentimentals, la seva vida laboral, la seva família.... és a dir, la vida mateixa. El dia a dia.

Per què m’agrada

M’agrada perquè retrata tres vides diferents, de tres dones, en diferents edats i diferents cruïlles vitals.

M’agrada perquè desmitifica la feina de detectiu, tan edulcorada per les pelis ianquis i algunes sèries espanyoles. No porten gavardina, ni pistola, ni són fantàsticament guapes ni sexis. Ah, i entre servei i servei han de fer la compra, dur el cotxe al taller o canviar uns bolquers...

M’agrada perquè tot és real: els personatges, els diàlegs, les situacions, les gelosies, els sindicats, les infidelitats, les misèries humanes...

M’agrada perquè és de l’Iciar, la meva directora/guionista espanyola preferida després d’haver vist “Te doy mis ojos”, per mi, insuperable!

M’agrada perquè darrera tota la brutícia i la tristesa que reflexa, hi ha esperança, hi ha vida, hi ha amor, hi ha tendresa...

CONTRA LA PARED

2007-07-27T10:21:00.001+02:00

Alemania, 123 m (2004)
Direcció i Guió: Fatih Akin
Fotografia: Rainer Klausmann
Intèrprets: Birol Ünel, Sibel Kebill

Premis Goya 2005: Millor pel·lícula europea
Festival de Cinema de Berlin 2004: Ós d’Or, premi de la crítica
European Film Awards 2004: Millor pel·lícula i Millor director
Premis Acadèmia Alemanya de Cinema 2004: Millor pel·lícula, millor director, millor actor, millor actriu i millor fotografia

El títol "Contra la pared" és una magnífica metàfora de la situació vital en la que es troben els dos protagonistes al principi de la peli. L’un turmentat per un passat que no el deixa viure, convertit en un fracassat, immers en la violència i les drogues. L’altra, ofegada per una família musulmana (turc –alemanya) que no la deixa créixer com a dona ni com a persona. Els dos prefereixen la mort a continuar amb la vida que porten. I allà es troben, en una clínica psiquiàtrica després de l’intent de suïcidi.

La pel·lícula és extraordinària, i a l’hora difícil de pair, amb un dramatisme no gens habitual. Potser fins i tot, massa dramàtica, mitificant en excés el romanticisme i el drama personal dels protagonistes. El missatge és que l’amor pot servir tant com per salvar una persona del pou més profund, com per enfonsar-la en la més absoluta de les misèries quan aquest amor no fructifica. Quan la persona estimada no està al nostre costat, és lícit que ens enfonsem i caiem en l’alcohol, les drogues, la violència… o senzillament, ens suïcidem perquè ja no té cap sentit viure. Aquí és on no estic d’acord. Si això fos tan lícit, el 40% dels habitants de la terra viurien en un pou de misèria emocional, i un altre 40% es suïcidaria.

Considero que donar suport a aquesta manera de veure la vida forma part d’un romanticisme que creia caducat al segle XIX. No deixa de ser una oda a l’autodestrucció poètica, com varen fer Kurt Cobain o Jim Morrison, i això són paraules del mateix director. Però per mi una autodestrucció no pot ser mai poètica… més aviat, és depriment i vulgar. Tots ens enfrontem cada dia a reptes que ens col·loquen "contra la paret" i no tots ens autodestruim "poèticament". Afortunadament.

De totes maneres, tinc amics que no han fet la mateixa lectura de la peli. Alguns han interpretat que la presència de l’amor fa evolucionar els dos personatges i els fa créixer com a persones… i que no té res a veure amb la seva "autodestrucció", la qual ja preexistia a les seves vides abans que trobessin l’amor. També han interpretat el final de manera completament diferent… Qualsevol interpretació és lícita i a més, ens dona fe de la riquesa de matisos d’aquesta pel·lícula, extraordinària, i que té la gran capacitat de mantenir-te enganxat a la història. La Síbel és una noia alemanya a cavall de dues cultures, l’occidental i la turca. Per una banda, al carrer vol gaudir de la mateixa llibertat que totes les altres noies de la seva edat. Però al sí de la família es veu abocada a una repressió sexual i moral que la ofega. Això la obliga a buscar una sortida, sigui el suïcidi, sigui el matrimoni amb qualsevol desconegut. Si hi pensem, aquesta pot ser la situació en la qual es troben moltes famílies d’immigrants al nostre país, i ens fa tenir una idea de l’infern que poden estar patint aquestes noies. I dic noies, perquè són les que acostumen a patir el masclisme de totes aquestes religions…

En Cahit, en canvi, encarna un patètic personatge de tragèdia grega, recluït en els errors del passat, que no vol redimir-se de cap de les maneres, fins que arriba la seva llum… la Síbel i descobreix que encara és capaç d’enamorar-se. Però les històries d’amor no són fàcils a les tragèdies gregues, més aviat al contrari…

Potser la força que té aquesta peli sigui deguda a que es va fer amb un pressupost reduït i de la forma més naturalista possible, és a dir, en ordre cronològic perquè els intèrprets poguessin assumir plenament l’evolució dels seus personatges. Això avui en dia és tot un luxe, i és algo així com fer cinema artesanal… però pel que sembla, dóna bons resultats!

*****

Vull afegir que he vist el film aquesta setmana a la Sala Montjuïc, al camp de Tir en Arc del Castell de Montjuïc. Tot un luxe per gaudir d’una peli : versió original, tumbona sobre la gespa, picnic improvisat, cel estrellat -això és un dir…-, bona companyia… Una iniciativa fantàstica de MODIband, una Associació Cultural sense ànim de lucre que intenta apropar la cultura a la gent. Felicitats. L’entrada resulta més econòmica que assistir a qualsevol projecció de qualsevol sala, i l’ambient és incomparable.

ODETTE, UNA COMEDIA SOBRE LA FELICIDAD

2007-07-11T14:46:00.001+02:00

2007
França, 104 minuts
Director i Guionista: Eric-emmanuel Schmitt
Fotografia: Carlo Varini
Intèrprets: Catherine Frot, Albert Dupontet, Jacques Weber

De què va…

Odette, viuda i amb dos fills, dependenta d’uns grans magatzems, somia amb el seu escriptor favorit, que per a ella és el responsable de la seva felicitat gràcies a la filosofia que ha "absorvit" dels seus llibres. Un dia l’escriptor – Balthazar Balsan - és a la seva ciutat per signar llibres, i ella decideix anar a conèixer-lo i lliurar-li una carta.

Pros i contres

M’agrada perquè parla de la importància de la literatura, dels llibres, en la vida de les persones. No són objectes morts sense ànima, sinó grans potenciadors de canvis.

També m’agrada perquè exhalta la literatura en general, del tipus que sigui. Mentre unes pàgines escrites facin somniar algú, què més dóna que tinguin "més" o "menys" estil literari. Importa el missatge i el contingut, no la intel·lectualitat i el vehicle d’expressió.

També m’agrada perquè es sobreentén que cada escriptor fa un tipus de literatura en funció del seu caràcter i manera de ser; amb això no es pot enganyar i tothom surt reflectit a la foto…

M’agrada perquè una senyora que aparentment no té gaires motius per ser feliç (la feina, la família, la solitud…) sí ho és. No només això, es coneix i és perfectament capaç de dilucidar fins a on pot arribar la seva vida. És conseqüent.

M’agrada perquè els personatges dels dos fills estan genialment retratats, i són dignes de la millor de les comèdies d’Almodóvar. Reals i divertits. Jo diria, que el més real de la pel·lícula…

M’agrada perquè les imatges oníriques i musicals que es succeeixen de tant en tant desprenen màgia i benestar… almenys al principi. Arriba un moment que aquest recurs cinematogràfic s’escapa de les pretensions inicials – penso – i produeix més aviat l’efecte contrari. Per excés.

No m’agrada perquè comença bé… però acaba malament. I quan dic malament, no vull dir que el final sigui d’infelicitat, sinó més aviat difícil de creure. Està bé somniar en impossibles… però… entre poc i massa.

No m’agrada perquè el personatge de l’escriptor és massa estereotipat: aparentment un home d’èxit, atractiu i seductor; a la realitat un pobre infeliç insegur, immadur, i perdut en un mar de dubtes.

No m’agrada perquè al principi rius, i t’ho passes bé; al final no saps si riure, plorar, o dissimular.

En resum, però, m’agrada. Plasmar la "màgia" i la "innocència" és molt més fàcil fer-ho en una novel·la (el guió està escrit pel propi director i basat en una novel·la pròpia) que en una pel·lícula, on es pot arribar a ratllar la "cursileria". Tot depèn de l’amplitud de mires dels ulls que ho vegin, com sempre…

LADRONES

2007-06-26T14:47:00.001+02:00

España, 105 Min.
Director: Jaime Marqués
Guió: Jaime Marqués, Juan Ibáñez
Fotografia: David Azcano
Música: Federico Jusid
Intérprets: Juan José Ballesta, María Valverde, Patrick Bauchau, María Ballesteros

El que he trobat a la majoria de sinopsis i crítiques d’aquesta peli és que "narra el romance entre un ladronzuelo y una estudiante de familia acomodada".

Des del meu punt de vista, res més lluny de la realitat. Ni ell és un "lladregot" ni ella una "nena pija". I la història no va de lladres. El gran error: posar-li aquest títol, que distorsiona completament el tema de la història i que farà que molt públic no vagi a veure-la, la qual cosa és una gran llàstima, perquè val MOLT la pena.

Podria ser qualsevol altre el punt sobre el que pivotés tota la història. Gira al voltant del món dels carteristes, cert, però només és una excusa per parlar principalment d’un nen que és abandonat per la seva mare i de com aquesta ferida marcarà tota la seva vida. Quan als 18 anys surt del Centre d’Acollida tot girarà al voltant de retrobar-la i recuperar, malgrat tot, el seu amor. Una manera de tornar a acostar-se a ella és dedicar-se al que ella feia, robar carteres. Però, és obvi que ni ella va ser una bona professora, ni ell un bon aprenent. Perquè malgrat el que he llegit a totes les crítiques, no és en absolut un "bon" lladre, sinó més aviat tot el contrari. No té cap ni una de les característiques que suposadament ha de tenir una persona que es dediqui a això. I la prova és que quan intenta ensenyar-li a ella, la girl, no ho aconsegueix pas. Podrien competir a veure quin dels dos és més dolent robant...

I pel que fa a la noia, fantàstica al seu paper, per cert, no trobo que sigui una correcta definició dir-li "nena pija acomodada a la que li agrada robar". És una estudiant, normal i corrent, que un dia comet l’error de voler "agafar" un CD d’un centre comercial. Això vol dir que vulgui fer carrera en el submón dels lladres professionals? Quina mania en posar etiquetes…

La vida els fa coincidir, i com, passa a vegades, ell amb una mirada en té prou per caure a les seva xarxa. Ella necessita més, però també cau. Però no li pot donar suficient com per omplir el terrible buit existencial que li va deixar l’abandó de la seva mare. En aquest cas, l'amor no ho pot tot... com passa sovint, per desgràcia, a la vida real.

Film increïblement madur i original, malgrat la joventut dels seus protagonistes. Els dos actors, genials. El treball de la fotografia i el muntatge també és realment interessant: fosos, borrosos, colors, càmeres lentes… tot plegat ajuda a crear l’univers en el que viuen els personatges. No hi ha res gratuït, ni la música, ni els pocs i encertats diàlegs.

Una petita (o gran) joia.

FICCIÓ

2007-06-25T13:54:00.001+02:00

Espanya, 2006, 107 min.

Director: Cesc Gay

Guió: Cesc Gay, Tomàs Aragay

Fotografia: Andreu Rebés

Intèrprets: Eduard Fernandez, Montse Germán, Javier Cámara, Carme Pla, Ágata Roca

Argument
L’Àlex és un director i guionista de cinema que s’agafa uns dies de relax a la Cerdanya per enllestir un guió. Allà, rodejat d’alguns amics pintorescos (en Javier Càmara i la Carme Pla) passarà uns dies sense escriure res. Només vivint… i contemplant el paisatge. Preguntant-se "qué faig aquí?" i dient-se "no sé si a algun altre lloc faria alguna cosa de més profit…".

Comentaris
No, no és una depre. Només és la vida. Aquesta sensació/ sentiment/neguit que ens acompanya sovint, de no saber què estem fent, ni on anem. L’Àlex es troba entre dues crisis, una de creativa – pel que fa a l’escriptura del guió – i la tan anomenada crisi dels 40. I jo també n’afegiria una tercera, causa o efecte de les altres dues, que seria una crisi matrimonial. Una crisi d’aquelles que només poden entendre els que han estat casats molts anys. Una crisi d’aquelles que ni tan sols és una crisi. Una crisi que no ets ni conscient de tenir.

I amb tanta crisi… és fàcil enamorar-se com un adolescent… Perquè enamorar-se és retrobar-se amb les emocions que fa tants anys que teníem guardades en un armari. I l’Àlex i la Mònica (una amiga que coneix allà) viuen una petita i senzilla història d’amor, de la qual no en són gaire conscients, ni l’un ni l’altre, fins que toca a la fi, perquè ella marxa…

És molt probable que sigui una "petita" història real que li va passar al propi escriptor/director de la peli. Són aquelles coses que ens passen a tots, en algun moment, i de les quals no s’acostumen a fer pel·lícules, perquè no són grans històries d’amor. M’ha sorprès molt gratament el film, el seu ambient relaxat, sense presses ni estridències; els seus personatges; els seus paisatges; el seu guió sense guió aparent. És obvi que no calen gaires mitjans per entretenir a un públic disposat a gaudir d’històries reals i que toquen de peus a terra.

La vida és feta de petites morts; cada dia morim a alguna història i naixem a d’altres. I no cada dia tenim la sort de veure una pel·lícula com aquesta.

PUDOR

2007-04-20T14:23:00.001+02:00

España, 113 Min.
Director: Tristán Ulloa, David Ulloa
Guió: Tristán Ulloa (adaptació de la novela "Pudor" de Santiago Roncagliolo (Alfaguara)
Fotografía: David Omedes
Intérpretes: Nancho Novo, Elvira Mínguez (premi millor actriu Festiva Màlaga),
Natalia Rodríguez, Celso Bugallo, Carolina Román

Parlem de comunicació. No, millor parlem d’incomunicació. Retrat d’incomunicació familiar. De com algunes persones, per molt que es vegin a diari, que dormin plegades, que tinguin un projecte de vida en comú, en realitat no saben res l’una de l’altra. Què trist, oi! ¿És aquest un retrat "real" de la majoria de famílies… o només una paròdia…? Sigui com sigui, és un retrat dur. I dic retrat, perquè no té gaire moviment. És com si haguessin deixat una càmera enregistrant i uns quants personatges s’hi haguessin passejat pel davant. Crec que ni tan sols té argument, ni trames… Hi ha uns personatges, en diferents situacions vitals, intentant expressar-se… però sense aconseguir-ho. Fa tant de temps que no es comuniquen, que no saben com enfrontar-se a aquest repte quan en senten la necessitat.

Imagino que "Pudor" ve a significar la mena de vergonya que ens fa parlar de nosaltres mateixos… La veritat es que no trobo que sigui la paraula adequada, ja que ho veig més com una "incapacitat" de moltes persones per comunicar-se, que no pas com un "sentiment vergonyós". Però en tot cas, la història sí es comunica amb nosaltres i ens fa sentir incòmodes, a la cadira, mentre pensem: jo no deixaré que a la meva vida passi el mateix…

Ara que està tan de moda fer blogs, els germans Olloa, autors i directors de la pel·li, també han fet el seu. Òbviament per motius promocionals, però tant és, està prou bé, perquè és una gran manera d’expressar els propis pensaments. Allà hi podreu llegir els intríngulis que els van portar a adaptar i dirigir aquesta història pel cinema: de com descobreixen el llibre en una ressenya al País (febrer 2005), corren al FNAC a comprar el llibre, el llegeixen compulsivament, s’entrevisten amb l’escriptor, compren els drets d’utilització per mig any, comencen a escriure seqüències del guió entre rodatge i rodatge i, finalment, l’ofereixen al productor Jose Antonio Félez, de Tesela, i al cap de dos dies, tenen el "sí". Genial. 6 mesos per un procés que habitualment poden ser anys. I si això era al setembre de 2005, a l’abril del 2007 s’ha estrenat el film. En total, des de l’inici de la idea fins a l’estrena, una gestació de 2 anys. Crec que qualsevol director i/o guionista espanyol signaria a l’instant per una cosa així. (www.blogpudor.clubcultura.com) En David i en Tristan Ulloa han tingut sort, o l’han sabut cercar. Es mereixen que el seu missatge, el seu crit d’alarma, arribi al màxim de gent possible.

DIARIO DE UN ESCÁNDALO

2007-04-19T14:32:00.002+02:00

(2006) GB 92 min.
Director: Richard Eyre
Guió: Patrick Marber
Intèrpretes: Judi Dench, Cate Blanchett, Bill Nighy, Andrew Simpson, Phil Davis, Michael Maloney

Sinopsi:

Sheba hart (casada i amb fills) comença a treballar a un institut de Londres com a professora d’art. No pot evitar caure en la temptació de "embolicar-se" amb un dels seus joves alumnes. Però una altra professora se n’assabenta i intenta utilitzar aquesta informació pel seu propi profit.

***

De com la solitud pot amargar la vida d’una persona, i de com la "no solitud" també. És a dir, els humans acostumem a amargar-nos la vida sempre. Aquí veiem com una típica "solterona" d’avançada edat viu amargada i ressentida contra la societat, somniant en trobar algú (encara) que faci feliços els seus últims dies. I també veiem la típica "dona feliçment casada i amb fills" que suposadament ho té "tot", però que no és feliç… i no sap per què. I dic jo, potser perquè sempre esperem que siguin els altres que ens facin feliços? Potser perquè no agafem les nostres pròpies rendes i no dirigim el nostre propi cavall?
En realitat, la peli ens parla de la solitud existencial, tant si estem "sols" com "aparellats". L’ànsia humana per relacionar-se, a qualsevol nivell, no té límits, i algunes persones són capaces de rebaixar-se a nivells insospitats per una mica de companyia.
L’escàndol que dóna títol al film no és més que una excusa per parlar de tot això. Per altra banda, el que pot ser considerat o no un escàndol sempre és relatiu. Hi ha actuacions que es magnifiquen massa, com ara el que un noi de 15 anys pugui tenir relacions sexuals amb una dona de trenta. On ha de ser la frontera perquè tenir relacions sexuals sigui un delicte? Està bé i és necessari que la llei protegeixi als menors, però un noi amb 15 anys… potser ja sap el que es fa, no? Per altra banda, les escenes en qüestió són força eròtiques… i potser és el millor de la pel·lícula. Ens hem de sentir tots, aleshores, una mica culpables per gaudir amb aquest erotisme? El fet de sentir-lo ens converteix en "delinqüents" en potència?

LA VIDA DE LOS OTROS

2007-03-30T14:44:00.002+02:00

Alemania, 137 Min.
Direcció i guió: Florian Henckel Von Donnersmarck
Fotografia: Hagen Bogdanski
Interprets: Martina Gedeck, Ulrick Muehe, Sebastian Koch, Ulrich Tukur, Thomas Thieme

De com una persona freda, grisa, autòmata, solitària i anodina… passa per un episodi a la seva vida que el fa anar una miqueta més enllà de totes les seves cuirasses, però… finalment, continua sent la mateixa persona freda, grisa, automàta, solitària i anodina del principi. És possible que les persones canviïn? La Stasi (policia secreta de la RDA que buscava dimonis allà on només hi havia persones) és només una excusa per encabir un personatge que hagués estat anodí fos quin fos el context en el que el retratessin. O són tots els membres de les policies (secretes o no) anodins i freds… ? O hi ha persones grises, autòmates i solitàries a tots els àmbits…?
Quina tristor veure com una persona és incapaç de sentir ni gaudir d’absolutament cap sentiment! Si algun dia arriben a existir els robots-persones, tindran més sentiments que aquest pobre desgraciat… I en contraposició… los otros… la parella protagonista que el nostre "antiheroi" es dedica a espiar. Plens de vida, plens d’amor, plens de coses per dir, plens de coses per les que lluitar… Ensumar mínimament aquesta vitalitat és el que fa que trontollin els ferris principis del nostre protagonista… arribant fins i tot a arriscar-se per salvar-los… Però res, falsa alarma, només ha estat una tempesta d’estiu. Els monstre torna a posseir el cos i es torna a convertir en el que era. Només amb una diferència. Ara sap que existeix una altra manera de viure… però… pregunto jo… no és pitjor això? A vegades hi ha coses que és millor no saber-les… La ignorància és una de les maneres de ser feliç… L
Florian Henckel Von Donnersmarck (dios… qué nombre) és el realitzador debutant d’aquest film, que Va guanyar el darrer Oscar a la millor pel·lícula estrangera, i sincerament, la peli li dona 10 voltes a "El laberinto del fauno". Acabo de llegir que Hollywood n’ha comprat els drets per fer un remake…. Non coment!

CONCURSANTE

2007-03-18T20:52:00.001+01:00

España, 88 m.

Guió i direcció: Rodrigo Cortés

Fotografia: David Azcano

Intèrprets: Leonardo Sbaragalia, Chete Lara, Miryam Gallego, Fernando Cayo, Myriam de Maeztu, Luis Zahera

Genial, Impressionant, Fantàstica, Atrevida, Impactant...

Mentre venia cap a casa anava pensant qui coi és aquest “Rodrigo Cortés” que ha escrit i dirigit aquesta pel·lícula de manera tan magistral. Resulta que és un noi gallec, de 34 anys, i que aquesta és la seva òpera prima. Va triomfar amb un curt anomenat “15 dies”, el més premiat de la Història del cinema espanyol, que en aquests moments estic intentant localitzar per poder veure... Algú el té?

Se m’acudeixen mils de motius perquè aneu a veure aquest film. Intentaré dir-vos-en uns quants:

Perquè és diferent. Només ho podreu entendre si hi aneu.
Perquè reflecteix perfectament el que jo sempre he pensat: el pitjor que et pot passar a la vida és que et toqui la loteria.
Perquè – per fi! – ridiculitza i vampiritza el món dels concursos i dels realitys televisius, i – fins i tot - de la caixa tonta en general!
Perquè explica que en realitat no sabem res del que es cou en realitat; que som cecs, muts i imbècils; que ens deixem manipular pel sistema... El propi Rodrigo Cortés ho explica millor: “Queria contar una historia en la que las cosas no fueran lo que parecen ser, en la que se hablara de un mundo oculto tras el espejo de la apariencia, en la que se plantearan los perfiles del mundo real, a menudo inhóspito, que apenas somos capaces de ver porque el hábito nos convierte en ciegos funcionales”.
Perquè ens parla de la farsa que és l’economia global. De com, quan un es pensa que ha guanyat, en realitat, està perdent. “Si ganas, pierdes; si miras hacia otro lado, pierdes; si te mueves, pierdes. Quinientos millones de pesetas, más de tres millones de euros, el mayor premio jmás concedido en la Historia de la Televisión. Suficiente suerte para enterrar en confeti el cadàver de cualquiera...”
Perquè ensenya com només obrim els ulls a base d’ósties, i n’hi ha molts, que ni d’aquesta manera. N’hi ha que sempre continuaran adormits, perduts en el món del materialisme, somniant que només seran feliços quan tinguin diners... quan siguin rics... quan tinguin una casa millor... un cotxe millor...
Perquè visualment és una pel·lícula fresca i provocadora. Que utilitza càmeres lentes, fotografies fixes, colors diversos, atemporalitats, salts en el temps..., sempre en funció del contingut de l’escena i sense que et perdis en un sol moment! No hi ha res gratuït.
Perquè Sbaraglia està fantàstic, increïble i certer. Així com tot d’altres personatges que pul·lulen al seu costat: Luiz Zahera, genial en el paper de l’advocat histriònic i cagamandúrries! Miryam Gallego, en el paper de la xicota imponent que qualsevol home voldria tenir però que cap hauria de triar; Myriam de Maeztu, en el paper de la Catedràtica, en teoria de la facultad d’Economia, en realitat de l’Olla dels inferns. Personatges a quin més real, alhora que a quin més surrealista. Amb amics com aquests... us asseguro que no cal tenir enemics!
Perquè també cal anar a veure cinema d’aquí... per descobrir que no només es fa bon cinema a d’altres països.
Perquè és el debut del que, sens dubte, es convertirà en un dels millors guionistes i directors espanyols, si no ho és ja...

CARTAS DESDE IWO JIMA

2007-03-06T14:27:00.001+01:00

USA 141 m
Direcció: Clint Eastwood
Guió: Iris Yamashita i Paul Haggis
Música: Clint Eastwood i Michael Stevens
Fotografia: Tom Stern
Producció: Clint Eastwood i Steven Spielberg
Intérprets: Ken Watanabe (general Kuribayashi)
Kazunari Ninomiya (Saigo)
Tsuyoshi Ihara (barón Nishi)
Ryo Kase (Shimizu)
Shidou Nakamura (teniente Ito)
Nae (Hanako)

Si tingués línia directa amb en Clint, el convenceria perquè fes una nova peli: el muntatge en paral·lel de la batalla d’Iwo Jima, des dels dos bàndols a l’hora. Algú és capaç d’imaginar-se el resultat final? Jo sí. Utilitzant part del metratge de "Banderas de nuestros padres" i part de "Cartas desde Iwo Jima", sortiria probablement la història cinematogràfica més intensa mai explicada. I no és que Cartas no m’hagi agradat. Tot el contrari, tal com està és impecable. Penso que si hi ha sensacions, emocions i/o impactes psicològics que el cinema pugui ser capaç de provocar, aquesta peli ho provoca tot. Tot i saber el final de la batalla des d’un principi, no ens influeix en absolut per aguantar les més de dues hores al costat d’aquests nois (que no puc dir soldats… aquesta paraula se m’escapa), lluitar amb ells (malgrat estar en contra de la guerra, com ells), somniar amb ells (quin remei!), dubtar amb ells (sobretot), morir amb ells (fins i tot suïcidar-se amb ells) i odiar els americans (això, per altra banda, no tan difícil). No sé com s’ho ha fet en Clint… però estic segura que ell va ser a la batalla, d’alguna manera. Sinó, no m’ho explico.
Hores d’ara Cartas encapçala la meva llista personal de pelis indispensables. L’absurditat i la total crueltat de la guerra queda perfectament reflectida en una peli 100% bèl·lica en el seu metratge. Si per alguna cosa serveix el cinema, o l’art en general (el de veritat), és precisament per això: per fotre un cop de puny a l’intel·lecte humà i fer-nos adonar de quan ridículs som i de quant tenim per aprendre. Saber donar, però, aquestes lliçons amb tanta dignitat i savoir faire, no és tan fàcil. Gràcies Clint.
He quedat fascinada per la manera de ser dels japonesos, fins i tot per la seva llengua. La pel·lícula no seria en absolut la mateixa doblada… quin crim! Un idioma no són només les paraules, sinó la manera de pronunciar-les. Per no parlar de la tasca dels actors, òbviament! I aquest personatges parlen i s’expressen completament diferent a nivell personal que a nivell social. Extraordinari. Un poble orgullós d’amagar les seves pròpies emocions… No és que em sembli extraordinari ser així, sinó el fet de poder transmetre això amb els diàlegs d’un film. Només amb l’actuació dels actors. Intens detall que defineix el poble japonés que es perdria, sens dubte, amb el millor dels doblatges… Com s’ha aconseguit que una peli produïda per la Warner Bros sigui distribuïda arreu en l’idioma original, el japonès? I principalment a un país com Espanya, on la gent és incapaç de llegir subtítols perquè s’estressa…
He llegit alguns comentaris curiosos a Internet sobre la peli. Per exemple un tal Jaime Lorite escriu: "Es, por tanto, una película tramposa, prácticamente como la mayoría de las pelis de Eastwood, y, aún así, es excelente. Trabajo fallido, y, sin embargo, imprescindible" Que me lo expliquen… Per què la majoria de les pelis de Clint són tramposes? Per què és una tasca fallida si es passa tota la crítica alabant la peli? Això el senyor Lorite no ens ho explica… Clar que té dret a pensar així… però m’agradaria saber que és una trampa per aquest senyor… Per què ens consta tant reconèixer les coses bones? La bellesa en estat pur?
Oceà Pacífic. II Guerra Mundial. Mils d’americans i japonesos s’enfronten a mort en una illa, perduda del món, que no serveix a ningú per a res, que no té cap valor… i tot i així lluiten amb "valor" per a guanyar… no la guerra, sinó la seva pròpia vida. Els pobres nois japonesos que es suïciden abans de deixar-se fer presoners per "l’enemic" es creuen que aniran a parar al paradís i que per sempre més seran considerats herois de guerra. Qui són els responsables d’inculcar aquestes idees a les persones? No són aquests els que haurien d’anar a la guerra? I un cop tots els impresentables fossin a la illa en qüestió, jo mateixa la faria esclatar.

AZULOSCUROCASINEGRO

2007-03-01T14:45:00.001+01:00

España (2006) 105 Min.
Direcció i Guió: Daniel Sánchez Arévalo
Fotografia: Juan Carlos Gómez
Intèrprets: Quim Gutiérrez, Raúl Arévalo, Eva Pallarés, Héctor Colomé, Antonio De La Torre, Marta Etura

Realment sensacional. Jo penso que no es pot demanar més, i més si tenim en compte que és un primer llarg. Ja m’agradaria a mi fer un primer llarg com aquest! Transmet sensacions, emocions, solitud, plenitud… i estic en total desacord amb algunes crítiques que he llegit que diuen que els personatges no estan ben treballats. Els personatges no s´han d’autodefinir amb paraules, sinó amb fets. I aquesta peli és plena de fets, de mirades, de buits, i de vida, és a dir, de caos.

S’ha dit de tot: que parla de la lluita contra el destí, sobre l’acceptació de les limitacions, sobre la recerca de l’amor, sobre l’amor com a redempció… Tant és, no? Parla de la vida. O és que qualsevol de les nostres vides la podríem etiquetar i posar-li un tema central? Gràcies a deu, som calidoscópics i tenim múltiples lectures en funció de qui ens està mirant! Aquesta peli en té moltes de lectures. Tothom busca el mateix: estimar, ser estimat i ser feliç. El que ens diferencia és la manera d’intentar aconseguir-ho. Quina és la meva manera? Em va arribar a l’ànima la subtil declaració d’amor de la Paula a la presó. Es queda embarassada en la primera sessió… però ho manté en secret per continuar veient-lo… malgrat que l’únic que aparentment li ofereixi ell, sigui sexe fred. Aparentment. Tot i així, és el millor que ella mai ha obtingut de ningú. Ho deixo aquí…

Dani, segueix així. Hi ha molta capacitat de comunicació en les teves històries, i no tothom la té.

UN BUDA

2007-02-28T14:48:00.001+01:00

Argentina, 115 Min.
Director i guionista: Diego Rafecas
Intèrprets: Agustín Markert, Carolina Fal, Julieta Cardinali, Diego Rafecas, Tina Serrano, Boy Olmi
No només perquè ho he llegit a sinopsis i crítiques, sinó perquè es nota, aquesta peli està feta per algú que té interès en divulgar el budisme zen. Que té interès en que la gent es senti atreta per aquesta filosofia i, arran de la peli, comenci a interessar-se pel tema. Jo puc dir que sóc "simpatitzant" d’aquesta filosofia, i sincerament, penso que el que s’explica sobre aquest tema a la peli és potser el més anecdòtic de tot. Crec que hi ha coses molt més interessants i dignes a dir sobre el budisme, o sobre el zen, i que el fet de voler-ho ficcionar en un argument "apte" per a tots els públics ha suposat que el missatge quedi vagament difuminat en diverses trames sense solta ni volta.
Té algun sentit que el noi protagonista s’assegui al terra d’una discoteca (entre gent ballant, llums, música, soroll) a meditar en la posició del lotus, suposadament perquè té un atac d’ascetisme en aquell precís moment?
Té algun sentit que la "xicota" del protagonista, per altra banda de bona família i posició, el segueixi per tot arreu sense que ell li faci el mínim cas?
Té algun sentit que el germà del protagonista (que ha compartit la mateixa educació budista) no entengui el que li passa al seu germà petit i passi d’ell…?
És curiós i interessant voler barrejar el ascetisme més cru al mig d’una vida quotidiana i esbojarrada com la que tots portem. És obvi que és molt més fàcil meditar tancat i aïllat a una cova al mig de la muntanya, que portant una vida normal. El dia a dia… ens sotmet, vulguem o no, i ens retorna a la realitat més crua de l’existència. Per això el nostre protagonista decideix marxar a un temple Zen, és perfectament comprensible. Però què curiós! Tota la família decideix seguir-lo… - La família unida jamás será vencida - Les converses amb el "monjo en cap" són de manual bàsic del budisme… Trobo que s’ho podien haver currat una mica més. Fins i tot la "sorpresa" final, resulta una mica massa òbvia. Els dos germans descobreixen que el monjo que els ha estat "putejat", ho feia, en els fons… per ajudar-los… i perquè havia estat, anys enrera, amic personal del seu pare (també monjo zen). En fi, que tot acaba rodó, com un braç de gitano de xocolata…

EL TRUCO FINAL: EL PRESTIGIO

2007-02-01T14:37:00.001+01:00

USA, 135 Min.
Director: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan, Jonathan Nolan
Intèrprets: Hugh Jackman, Christian Bale, Michael Caine, Scarlett Johansson, David Bowie,

Mai hagués pensat que el món de la màgia fos tan… competitiu. A finals del segle XIX, dos mags s’enfronten contínuament, aparentment per a ser els favorits del públic. Però en realitat, cada un d’ells lluita contra els seus propis fantasmes del passat… perquè sempre és més fàcil encarnar les pròpies misèries en els demés, i culpar-los de tot… que reconèixer que el problema el tenim dins. Rivalitat que arriba fins a límits insospitats i per camins encara més insospitats, creant una trama “in crescendo” fins al que realment, SÍ és el truc final de la pel·lícula.

Entre els dos mags, una dona (Scarlettt Johansson) que tot i semblar la més innocent… al final resulta ser la única que sap de què va la cosa… i decideix allunyar-se del Mal. L’ambició és dolenta, sigui quina sigui la professió que l’amagui…

Interessant pel·lícula que va crear un ampli debat entre tots els que vàrem assistir a la projecció (entre 9 i 46 anys) per aclarir la successió de trampes a las quals l’espectador és sotmès durant les dues hores. Al cap i a la fi, això és el que importa, no? Que la història comuniqui, arribi, remogui i et canviï…

BANDERAS DE NUESTROS PADRES

2007-01-22T14:32:00.001+01:00

Director: Clint Eastwood
Guión: William Broyles Jr., Paul Haggis
Fotografía: Tom Stern
Música: Clint Eastwood (també!)
Intérpretes: Ryan Phillippe, Jesse Bradford, Adam Beach, Paul Walker, Jamie Bell, Neal Mcdonough, Barry Pepper

Començo a pensar que hi ha poques persones al món que coneguin l’ànima humana com el Clint Eastwood. Sincerament, quan sigui gran, vull ser com ell. Mystic River, Million Dollar Baby… i ara, Banderas de nuestros padres.

Aparentment, no tenen res a veure les unes amb les altres. Dubto que si no sabéssim que són del mateix director, poguéssim pas endevinar-ho (cosa impossible amb d’altres directors, com ara Wody Allen…). Però el gran nexe d’unió no és la façana del film, ni el gènere triat, sinó el despullat íntegre dels protagonistes. Com és capaç de transmetre tant quan altres no transmeten absolutament res? No ho sé.

Una colla de “nanos” vestits de soldats es veuen abocats a la famosa batalla de Iwojima, sent protagonistes involuntaris d’una fotografia que va donar la volta al món. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquest film demostra just el contrari. Sí que la imatge té un ressò universal que capgira la vida d’un munt de gent, i potser fins i tot una guerra, però alhora tot el que transmet aquesta imatge és completament fals. No hi ha res de veritat en ella. Per tant, la vista ens enganya. O podríem dir més: els sentits ens enganyen…? Podem confiar en el que veiem?

Ja sabem que ens manipulen constantment (si més no, ho intenten), però quan ho veiem tan ben explicat com aquí… fa por, oi? No sé si més por pel que ens ensenyen de la guerra (aquí no hi entraré), pel que ens ensenyen dels polítics (tampoc hi entraré) o el que ens mostren dels mitjans de comunicació (encara hi entraré menys). Què poc espai ens deixen a les persones per a respirar!

EL ILUSIONISTA

2007-01-22T14:20:00.001+01:00

Guió i direcció: Neil Burger
Intérprets: Edward Norton, Paul Giamatti, Jessica Biel, Rufus Sewell, Eddie Marsan

Em declaro completa i profundament enamorada de l’Edward Norton. És d’aquells actors que a cada pel·lícula es transforma completament. D’això se’n diu tenir ofici d’actor! Ja m’agradaria a mi tenir un home així al costat… cada dia diferent.
La veritat és que la història d’amor es força ridícula… però la màgia que ho envolta tot, fa que un s’oblidi d’això i visqui a fons cada una de les escenes. Els trucs de màgia són força visuals i aclaparadors. I tota l’estona està present el gran dilema: la màgia no és més que un truc, o realment és màgica….? La qual cosa crea un gran paral·lelisme amb la mateixa vida, que també flota l’ambient: la vida no és més que un gran truc (i de mal gust), o realment és màgica…? La pel·lícula dóna les seves pròpies respostes, que no penso dir, però cada un ha de tenir les seves pròpies, no?

Que una bellesa com la Jessica Biel deixi a un príncep (dels de veritat, dels que té corona) per casar-se amb un “mort de gana” -il·luminat- això sí, no s’ho empassa ningú, i menys a un país on les periodistes es casen amb els hereus al tro, però… va, tinguem la màniga ampla i l’esperit positiu. A vegades triomfa l’amor i els contes de fades poden fer-se realitat. Això he sentit…

THE QUEEN

2006-11-20T14:50:00.001+01:00

Director: Stephen Frears
Guión: Peter Morgan
Intérpretes: Helen Mirren, James Cromwell, Michael Sheen, Sylvia Syms, Paul Barrett

Una gran sorpresa per mi. No tinc idea de si els fets són reals o no… i no em refereixo a la mort de la Diana (la qual recordo perfectament), sinó a les postures i actituds de la casa reial britànica (principalment la reina) i la del primer ministre, Tony Blair. Però tot plegat dona la sensació de ser força real i creïble. Ningú és dolent, ningú és bo. Tot és ple de grisos. I tan neguit fa una reina freda i calculadora com un poble cridaner i sensibler. Si algú en surt ben parat, és el Sr. Blair, que sap fer d’intermediari entre el poble i la realesa. Si realment va ser així… em pregunto què empeny al primer ministre a defensar la reina amb tanta obstinació. A mi no em resulta gaire creïble… i més aviat adopto la postura de la seva dona (la de Blair). I si la història no va ser així, què empeny al guionista a voler-nos-ho fer creure??

Una pel·lícula molt valenta, increïblement valenta. Perquè parlar de les monarquies en aquesta vella Europa és com parlar d’allò innombrable. Fins i tot Tony Blair temblequeja quan s’imagina que la monarquia pugui arribar a desaparèixer en el seu país, com si fos quelcom arrelat als nostres ossos, com si fos més difícil extirpar-la que els pitjors dels càncers. Som animals de costums… per desgràcia… I pensar que l’altre dia el meu fill tenia examen de socials i la lliçó deia que la Revolució Francesa (segle XVIII per més informació…) va abolir les monarquies… És que els llibres de text s’equivoquen? No vaig saber què dir-li quan em va preguntar… i com és que nosaltres encara tenim rei?

Per altra banda, si alguna cosa queda clara al film, és el mal rotllo que hi havia entre la Diana i la seva sogre… En aquestes petites misèries humanes, veig que no hi ha gaire diferència entre les persones d’a peu, i les figures de sang blava. Tampoc el matrimoni de l’orellut príncep de Gales i la seva princesa Diana era tan diferent dels matrimonis de plebeus. La vida ens dona cada dia exemples a dojo de matrimonis a tres bandes…

VA A SER QUE NADIE ES PERFECTO

2006-11-17T14:52:00.001+01:00

Director: Joaquín Oristrell
Guió: Albert Espinosa
Fotografía: Teo Delgado
Intèrprets: Fernando Tejero, Santi Millán, José Luis García Pérez, Teresa Hurtado, Mercè Martínez, Xavier Coromina, Nacho Vidal

Va a ser que nadie tiene la receta mágica. Penso que l’Oristrell no acaba de trobar el seu to. Ho intenta… però no. A les seves pelis hi falta alguna cosa, tot i que sóc incapaç de dir el què. La factura del guió és correcte, i fins i tot cap al final et fa saltar alguna llagrimeta… però no és suficient. Hi falta alguna cosa més profunda. Quin és el missatge de la peli? Que tots, malgrat les tares que tinguem, tenim dret a ser feliços? Això és una obvietat. Potser calia anar una mica més enllà per no quedar-se en una peli de “tullidos” i punt. Calien tres minusvalies? Quatre, si comptem la de la noia que s’afegeix al club. És un plamfet en contra de la discriminació, més que no pas la història d’uns personatges, que, curiosament en una nit, solucionen la seva vida.

La vida no es soluciona en una nit. De fet, la vida no té solució, perquè tampoc és un problema. És un anar fent i anar aprenent. Tenir una minusvalia empitjora el camí a l’hora t’ajuda a aprendre més. No s’aprèn, precisament dels bons moments, sinó dels dolents, sempre i quan se superin, és clar.

ALATRISTE

2006-09-25T14:20:00.001+02:00

Director i Guionista: Agustín Díaz Yanes
Actors/Famosos: Viggo Mortensen, Juan Echanove, Eduardo Noriega, Elena Anaya, Eduard Fernández, Unax Ugalde, Javier Cámara, Blanca Portillo, Antonio Resines

“Mucho ruido y pocas nueces”. Seria una bona manera de definir-la. “Quina llàstima…” Suposo que és el que deu pensar tothom quan veu aquesta peli. Amb uns personatges de literatura, amb un guionista de prestigi, amb un escriptor famós, amb uns actors impressionants, amb uns mitjans increïbles, amb un pressupost impensable… En canvi, el resultat, deixa molt que desitjar. Des del meu parer, li sobra la primera hora i mitja de metratge (pam amunt pam avall). Els últims 20 minuts sí que van arribar, fins i tot, a fer-me plorar. També s’ha de dir que sóc de llagrimeta fàcil… Fins al tram final no comences a conèixer els personatges lleugerament... Durant molta estona no són més que maniquís ben vestits i ben maquillats que van pululant d’una banda a l’altra de la pantalla, vivint historietes que no saps de què van, i parlant amb personatges que no saps qui són. Diuen que el guió ha recopilat quatre (o cinc) llibres diferents d’ “Alatristre” del nostre afamat escriptor Perez Reverté. No he tingut el plaer de llegir-ne cap, però estic convençuda que qualsevol d’ells en solitari, hagués resultat una millor pel·lícula que no pas el pupurri que m’ha sorgit finalment. Massa ambició. Era tan fàcil com fer passar la última versió del guió per un guionista “de debò” i, a poder ser, neutre. No estic dient que en Diaz Yanes no sigui un bon guionista (crec que sí que ho és) però probablement estava tan implicat emocionalment en el projecte que se li va acabar anant de les mans. Arriba un moment en que un guionista perd el nord i ja no sap si el que està fent val o no la pena… És el moment de deixar-se “llegir” o “criticar” per un altre. Només que s’hagués fet això una vegada, probablement el guió definitiu hagués millorat moltíssim i hi hauria més profunditat en els personatges – o potser no n’hi hauria tants -: Em pot explicar algú què pinta un sicari aventurer (Alatriste) anant de copes amb un lletraferit amargat (Quevedo)?? O una dama d’alta alcúrnia, mentidera y egocèntrica, enamorant-se d’un pobre i jove aprenent de soldat…? Són coses (n’hi ha moltes més) que potser en un llibre d’aventures passen i colen d’allò més bé, perquè poden haver-hi pàgines i pàgines explicant-ho. Però que en un film s’han de justificar… o senzillament fan riure!

Ara, el més el més fantàsticament absurd, la última escena de suïcidi col·lectiu. Malgrat que l’exèrcit francès els deixi rendir-se amb honor, una colla de “viejas glorias” decideixen deixar-se matar amb la única explicació de “somos un tercio español!” Com si això fos una justificació per deixar-se matar… Em sona molt a aquella frase, per desgràcia tan popular últimament, que diu “… antes muerta que sencilla…”!!

No, però penso que encara hi ha algo més genial!! M’agradaria saber qui coi va triar la veu que dobla a Viggo Mortensen - o és la seva??-. Si l’heroi de la peli tenia alguna possibilitat de semblar interessant, sexi, atractiu o qualsevol altre adjectiu que pugui posar el públic femení, només pel fet de sentir la seva veu carrasposa i sense cap mena de gràcia, el pobre home perd tot el seu atractiu. Senzillament, et venen ganes de córrer…

El millor actor, sens dubte, l’Eduard Fernández. Genial. Et quedes amb les ganes de saber més del seu personatge. Potser la història gira al voltant de l’home equivocat…